Quins reptes ens esperen després del 26j ?

Miquel Rosselló*

President de l’Ateneu Pere Mascaró*

Fa temps que alguns opinem que la Constitució espanyola del 1978 està esgotada i necessitada d’una profunda reforma, no debades és la constitució europea menys reformada de les darreres dècades. I quan una cosa se fa vella si no se li fan les reparacions i reformes que necessita s’esgota i en darrer extrem es fa inservible. Això és el que li està passant al sistema polític espanyol.

Sinó per què no ha estat possible conformar un nou govern des de les eleccions del 20 de desembre i s’han hagut de convocar unes noves eleccions ?. Ja sé que la majoria de comentaristes i opinadors polítics prefereixen donar la culpa als diputats i diputades d’aquesta legislatura interrupta, per manca de capacitat de diàleg, d’altura de mires, de pes polític, com si les “Senyories” d’aquestes dècades, des de la instauració de la democràcia fins ara fossin premis nòbels de la política.

El problema no resideix en les capacitats dels membres que formaven el Parlament sinó en el fet que l’electorat ha sentenciat que no donava majoria absoluta a cap força política i que l’única coalició matemàticament possible tant sols amb dos partits era l’anomenada gran coalició (PP – PSOE) inacceptable, per ara, per bona part de la militància i l’electorat dels socialistes.

Els partidaris de deixar les coses com estan o de fer canvis cosmètics (PP i Ciudadanos) no tenien majoria suficient per formar govern. I tampoc en tenien els partidaris dels canvis en profunditat (Podemos, sobiranistes i independentistes). El PSOE tenia força suficient per facilitar una majoria sobrada tant a dreta com a esquerra però no ha tingut coratge per definir-se, presoner de les seves contradiccions internes tant des del punt de vista de les polítiques econòmiques i socials com territorials.

Després del 26 de juny, al nou parlament espanyol li esperaran les mateixes assignatures que no pogueren aprovar després del 20 de desembre, que les podem resumir en tres grans trets.

1.- La millora de la qualitat democràtica. En primer lloc combatre a fons la corrupció que s’ha convertit en sistèmica i en un vertader càncer pel la pròpia democràcia.

Però també rescatar per la política el protagonisme que ara tenen els poders econòmics i acostar aquesta a la ciutadania, per la qual cosa caldrà canviar la llei electoral, vertader corsé del parlamentarisme, suprimint la circumscripció provincial i incrementant la proporcionalitat. I així mateix convertir el Senat amb una institució útil que solament pot ésser una cambra representativa dels pobles i nacions que lliurament decideixin compartir l’estat espanyol. I si això no és possible per ara, suprimir-lo.

2.- Una economia pensada per les persones. El primer greu problema amb el qual es trobarà el nou govern serà què fer davant les milionàries retallades que la Unió Europea ens exigirà i decidir si se continua amb polítiques econòmiques neoliberals o s’inicia un canvi de rumb. La qual cosa afectarà a les polítiques socials i medi ambientals. El model energètic seguirà primant les nuclears o transitarà cap a energies netes i renovables. Se prendrà seriosament les polítiques per pal·liar el canvi climàtic o seguiran amb la mateixa opinió del “primo de Rajoy”.

Hi haurà voluntat política per tancar definitivament la nefasta etapa violenta al País Basc i prendre les mesures necessàries per que ETA entregui les armes?. Se comprendrà definitivament que no se pot afrontar un procés de diàleg amb el País Basc i Catalunya sense acceptar el dret a decidir?. O allò que és el mateix, s’acceptarà amb totes les seves conseqüències, que l’Estat espanyol és plurinacional, és a dir que està format per distintes nacions.

I amb allò que ens afecta a les Illes s’acabarà la invasió de les nostres competències, se compliran les competències reconegudes per l’Estatut, que no cal oblidar que és una llei orgànica de l’estat, com per exemple la cogestió dels ports i els aeroports de les Illes. Se liquidaran els compromisos econòmics inclosos al Estatut d’Autonomia. I allò que és fonamental pels ciutadans i ciutadanes de les Illes si volem seguir gaudint d’un estat del benestar, s’imposarà un règim econòmic per l’arxipèlag que compensi els costos d’insularitat i s’aplicarà uns criteris justos a l’hora d’implementar un nou model de finançament.

Per últim hi ha un altre tema que encara no està sobre la taula amb la virulència dels mencionats fins ara, però que prest hi estarà. Me referesc a la pervivència de la monarquia. Mentre l’imaginari popular sosté que el Rei Joan Carles va apostar pel canvi d’una dictadura a una democràcia en el seu moment, els seu fill Felipe apareix com el defensor de la «unidad indisoluble de la pàtria española» i com el defensor del sistema establert. Si la monarquia no descobreix aviat que l’única manera de mantenir-se és sometent se a un referèndum i guanyar-lo, més prest que tard haurem d’afegir la monarquia a la llista de temes que completen la crisi del «règim polític espanyol».

Ja sabem a hores d’ara que tant del PP com de Ciudadanos no podem esperar canvis substancials que donin respostes a tots aquests reptes. Com a molt alguns canvis cosmètics i en tot cas canvis en la línia de més neoliberalisme econòmic i més centralització en el tema territorial.

Si parlem de Podemos i les forces sobiranistes i independentistes hem de confiar que tindran voluntat política i el coratge necessari per aplicar els canvis que la ciutadania espera. Falta saber si tendran la capacitat i la força necessària.

I un altre cop tindrem al PSOE com a baula que pot decidir si ataquem pel flanc dret o per l’esquerre. Escoltarà a la monarquia i als poders fàctics i possibilitarà un govern de dretes i centralista o estarà disposat a pactar amb les esquerres i obrir vies de canvi. També podria ésser que no fes ni una cosa ni l’altra, que és exactament el que ha fet després del 20D, és a dir pactar amb Ciudadanos, que sap que no li basta per formar govern i que impossibilita cap sortida.

Vull aprofitar des d’aquestes ratlles per apel·lar a molts dels militants del PSOE i dels seus votants per què imposin d’una vegada als seus dirigents una sortida d’esquerres i plurinacional, que per cert des de la meva modesta opinió és l’única possibilitat que té el PSOE de sobreviure i no seguir el camí que està fent al País Basc o Catalunya per exemple.

Documents adjunts