SOR ANNA MARIA DEL SM. SAGRAMENT (1649-1700)

Josep Amengual i Batle

*

M.SS.CC.

*

Si pretenem aproximar-nos a la història de les dones mallorquines lul·listes, hauríem de començar per les beguines o Dones de Penitència que ell va agraciar amb un llegat testamentari. Resseguir aquesta història ens resulta impossible, però no podríem prescindir de Romia Rovira i Genovard (1420/1422-+ post 1478), estudiada per la professora. Maria Barceló Crespí, la qual fou introduïda en la doctrina lul·liana per Anthonium Girard, lullistam, magistrum meum, i va deixar establert que l’havien d’enterrar prop del sepulcre del Beat Ramon Llull. Aquesta dona sembla un poc lletraferida. Anys més jove va ser la filla de família pollencina, Elisabet Cifre (Palma, 1467 - 1542), que, amiga del canonge Gregori Genovard i d’altres lul·listes, va impulsar el Col·legi de la Criança, (1510), vora Monti-Sion de Palma, el qual fou posat com a model per a institucions que podien sorgir a Roma, pel que fou expert en el concili de Trento, Miquel Tomàs i Taxaquet, (1529 - 9 Juliol 1578), que acabà bisbe de Lleida. Aquest centre, d’encuny lul·lià, i promogut per una beguina, per a la formació de la dona burgesa és un dels capdavanters en tot Europa.

El llistat de les dones mallorquines protagonistes de la seva vida probablement seria llarg i sorprenent. Deixarem pel camí Santa Catalina Tomàs, i altres, per a centrar-nos en una altra valldemossina, una mica posterior a la santa, que nomia Margalida Mas i Pujol.

A diferència dels dos casos anteriors, Romia i Cifre, Margalida Mas, no va promoure la formació de la dona, sinó que va ser una dona que, entrada en el convent de Santa Catalina de Sena de la Ciutat, malauradament esbucat i substituït per un edifici de ciment armat, que no volem qualificar, adquirí una formació espiritual i literària acceptable. Fins i tot, pel que escatim dels seus escrits, devia entendre el llatí, llengua amb la qual pregaven les monges de cor, com ho era ella.

Sebastià Trias Mercant, va curar l’edició d’una selecció d’obres de Sor Anna, a partir d’un manuscrit que conté el text en català, en el volumet «Sor Anna Maria del Santíssim Sagrament. Càntics i cobles.- (Les Illes d’or, 146), Palma de Mallorca: Moll 1988, 226 pp.» Direm que el capítol sobre la llengua és obra acurada del Prof. Pere Rosselló Bover. Deixarem de banda l’edició d’una traducció castellana, publicada per la Causa Pia Lul·liana, en dos volums, l’any 1760. En qualsevol cas seria ben d’agrair una edició crítica dels escrits d’aquesta valldemossina. Els trobam d’una alta qualitat mística.

Margalida Mas va ser una jove pagesa i decidida. Havia sentit la crida al convent de dominiques, que portava el nom de Santa Catalina de Sena, dona que va ser decisiva perquè els papes deixassin Avinyó i tornassin a Roma. Va convèncer Gregori XI (1377). La santa va ser molt popular a Mallorca, en el segle XVII. Fins i tot l festa amb obres teatrals.

Probablement quelcom d’aquesta popularitat va arribar a Margalida. Aquesta cercà tots els mitjans per ser admesa en el convent del carrer de Sant Miquel de la Ciutat. Però era massa tendre. Hagué d’esperar 14 anys.

La família no volia que fos “beata”, que no era altra cosa que una versió moderna de les “beguines”. El terme no tenia el sentit pejoratiu dels nostres temps. Per altra banda, la mare de Margalida l’afavoria en el seu projecte. Però, també, sorprenentment en la casa entraren els balls i altres diversions que abans tenien la porta ben tancada. Els jovençans pretendents de Margalida no mancaren. Ella estimava més els pobres i els malalts. No va afluixar, i al darrer cop, dia 10 de gener de 1677 fou admesa, com a Sor Anna Maria del Santíssim Sagrament.

Un fet important va ser que al cap de 10 anys, el Dr. Gabriel Mesquida fou nomenat confessor del convent. Sor Anna es va posar sota el seu guiatge. Gràcies a aquest encontre tenim aquesta gran mística dominica, i ensems lul·lista entusiasta. És una conjunció no gaire freqüent, però tampoc insòlita.

Trias Mercant ha recalcat com en el segle XVII planava quietisme de Miguel de Molinos, que fou mal rebut en l’Església catòlica. Tal vegada Trias Mercant en fa un gra massa, quan estudia aquest aspecte en la mística valldemossina. Però el quietisme i una mena de panteisme eren un escull per a certs corrents de l’època. Veurem com ben lluny d’un quietisme i del panteisme, Sor Anna escriví expressions de total entrega i confiança en l’Amat, i de identificació amb ell, que la portaren el cim de la mística cristiana.

Que Sor Anna entràs en la mística del Crist, és evident. Hi fou cridada no sabem per quines vies. Que ella veiés les portes obertes per a encarnar l’Amiga de l’Amat és degut a l’esmentat ardiaca de la Seu, Dr. Mesquida, el qual obliga la monja a escriure les seves experiències, que ell posava en net.

Sor Anna tenia una experiència mística altíssima quan fou nomenat confessor del convent Mesquida. Aquest va portar a les monges una edició maldestra del llibre de Blaquerna, quan Sor Anna era mestra de novícies. Mesquida l’incità que llegís aquell llibre.

En aquest últim i quint llibre, en el capítol 107 posa tres-centes seixanta-i-sis dialogacions i càntics d’amor entre Amic e Amat.

Amb el text d’Amic e Amat Sor Anna va entrar en el coneixement del que considerava el seu gran amic, el Beat Ramon Llull. Qualque censor va trobar que havia estat massa apassionada pel Beat. Però un altre lamentava que Llull era desestimado sin ser conocido.

No mancà qui considerava les seves expressions místiques eren arrogants, malgrat fossin explicables, atès el llenguatge dels místics. Foren diversos els censors del segle XVIII que comparaven els escrits de Sor Anna amb els de Santa Teresa. Nosaltres, modestament, creiem que anaven encertats. La Causa Pia Lul·liana quan va considerar que els havien de traduir, per tal que fossin coneguts a Espanya, creiem que va prendre una gran decisió, que, pel que coneixem, no aconseguí gran èxit. Eren els temps de Carles IV (III), l’únic monarca que coneixem com a perseguidor de la memòria de Ramon Llull.

Acabarem aquesta incompleta presentació dient que, en les presentacions que precedeixen l’obra de Sor Anna en castellà, amb ocasió del Tercer reparo fundado en la imbecilidad de las mugeres, con las experiencias fatales de muchos siglos, y la prohibición de San Pablo que las manda callar, va trobar una ocasió per a reivindicar la dignitat i la capacitat de la dona, oportunitat que va saber aprofitar amb un estudi molt acurat sobre les possibilitats de la dona. Advertim que, en aquell temps en què els que llegien sabien bastant de llatí, no calia dir que imbecillitas vol dir “feblesa”, i no el que entenem avui. D’aquí que en un apartat afirmi que No es tan débil el juicio de las mugeres como se opone. Ara bé, aquí solament recollirem una altra part de la resposta, que consisteix en acumular uns pocs testimonis de pensadors antics, segons els quals n’hi ha Autores que prueban ser superiores a los hombres las mugeres.

Ometem altres reflexions que mereixen un estudi d’avui. Però encara adduirem com en el diàleg de Sor Anna amb l’Amat, Jesús, ella se resistia a escriure les seves experiències. De fet la proximitat i la intimitat que revelen són grans i un esperit senzill i humil s’havia de sentir una mica incorregut, com s’hi sentia Sor Anna; però, tot i que n’hem d’ometre moltes mostres, adduirem un curt diàleg que va escriure la dominica:

I aquí mateix me digué:

  • Tu has de escriure.
    I m’ho deia de modo que apareixia que hi estava empenyat, que jo mateixa me’n admirava. [...] i ell me digué:
  • Filla, jo vull fer càtedra del teu cor per ensenyar a tot lo món; no temes que som el mateix, qui estava en lo temple ensenyant los Doctors, i primer faltarà el cel i la terra, que jo no et faltaré.

Indubtablement, una dona del segle XVII, era lliure del que hom pensàs de la seva condició femenina, per a expressar altíssimes experiències místiques, que, tant de bo, puguin ser més conegudes.

Documents adjunts