26 de juny, primeres reflexions

David Abril*
Co-coordinador de MÉS per Mallorca
Malgrat #UnidesPodemMÉS ha estat segona força a les nostres Illes, la nit electoral del diumenge, no va ser una nit de celebració. Perquè el resultat no va ser l’esperat, però sobretot perquè el bloc conservador va obtenir aquí i arreu un millor resultat que el 20D, i perquè la política que defensam és a les antípodes de les seves. En resum: volíem guanyar, i no vàrem poder. Personalment, em costa pair com així la corrupció permanent, els papers de Panamà o l’ús de l’aparell de l’estat per part de Fernández-Díaz per perseguir l’oposició no passen factura en absolut al PP, tot i que està molt enfora dels resultats de 2011.

La por revifa el bipartidisme clàssic. Més enllà d’errades tàctiques, per mi la baixada d’Unidos Podemos a nivell d’Estat i la suma insuficient de la confluència amb MÉS a les Illes obeeix sobretot a la victòria de l’estratègia de la por, a la qual s’havien apuntat gairebé tots els contrincants polítics, inclòs el PSOE. Por a Veneçuela, por a què els comunistes llevassin les cases a la gent (argument tan increïble com malauradament real a peu de barra de bar), i per acabar de rematar la faena, un Brexit que genera encara més inseguretat. Davant el dubte (i en aquestes eleccions, hi havia molta gent dubtosa), els votants s’han estimat més el valor segur del bipartidisme clàssic. Pujada del PP i manteniment d’un PSOE a pesar dels seus magres resultats en termes històrics. Unidos Podemos i totes les confluències, milió i pico de vots menys que la suma dels seus diferents components el 20D.

L’abstenció és d’esquerres. I novament, ha demostrat que anar a la platja o quedar a casa per desconfiança amb els partits és un aval als que comanden, es miri per on es miri. Llavors vindran les lamentacions, però és així. I òbviament, els partits progressistes també ens ho hem de fer mirar: no hem de fer servir estratègies com la de la por, però sí que els missatges d’esperança han d’anar acompanyats d’una ètica i sobretot una pràctica política que faci veure que la unitat de les esquerres no és sols una conjura d’interessos multicolors, i que som capaços de conviure i cooperar més enllà d’una campanya.

La pujada del bloc conservador no és positiva ni per a la gent, ni per a les Illes. Un govern de canvi a l’Estat espanyol hagués estat un missatge clar a Europa de què cal canviar les regles del joc, i que l’austericidi s’ha d’aparcar si volem senzillament, que el projecte europeu sobrevisqui. La pujada en vots sobretot del PP, que sumats als de C’s reforcen el bloc conservador, no és gens esperançadora en aquest sentit, ans al contrari: no estarem massa temps a veure que les promeses de Rajoy en campanya són substituïdes per nous paquets de retallades acordats amb Brusel·les. I què dir de la qüestió territorial? Amb Catalunya sense dret a decidir, eleccions basques a la tardor i un bloc conservador que vol una España Grande y Libre, continuarem a una deriva on cada àtom de sobirania bàsica l’haurem de guanyar a pols. I a les Illes, com ens ha tocat fer sempre, resistència i dignitat.

La repetició dels resultats del 20D en termes globals obliga a acords. I si hi ha la més mínima possibilitat d’un govern diferent que no pivoti entorn a la dreta, s’ha de treballar a fons, però no en som optimista, sobretot si ens hi fixam en els resultats al Senat, on el PP ha reforçat la seva majoria absoluta.

Després del 26J, no decebre és treballar per mantenir la il·lusió des de la lluita concreta. El major perill de la lectura d’aquests resultats és convertir la il·lusió de la gent pel canvi en onada de decepció. Senzillament, no ens ho podem permetre, perquè tot està per fer i tot és possible, però sobretot perquè és més necessari que mai canviar: ni les Illes, ni Espanya ni Europa no van enlloc si no és amb un canvi de polítiques.

I si ens toca fer d’oposició a determinats àmbits, recordem que la lluita no és sols cosa de les institucions, i que cada un dels vots de canvi obtinguts en aquests comicis han de servir per seguir lluitant i per construir des d’abaix una alternativa global, més enllà de conjuntures electorals.

Ara toca pensar i repensar, compartir reflexió i acció sense defallir, tot recordant que els processos històrics de canvi són justament això, processos d’anar endavant i enrere, processos de mig i llarg termini que no acaben d’encaixar amb l’espectacle en què s’ha convertit la política de plató. Idò això: seguim.

Documents adjunts