Als 80 anys del cop d’Estat de juliol de 1936

David Ginard Féron*

Historiador*

Foto: www.filmoteca.cat

Aquest mes es compleix el 80è aniversari del cop d’Estat contra el govern del Front Popular. Com és prou conegut, l’aixecament el 17-19 de juliol de 1936 d’una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat topà amb una oposició considerable a les zones industrials d’Espanya i provocà l’inici d’una imprevista Guerra Civil. És convenient, però, fer un breu recordatori dels esdeveniments centrat a les Balears, per entendre el desenllaç dels fets i l’impacte sobre les forces progressistes i republicanes de les nostres illes.

Per començar, cal destacar que el cop no vingué per sorpresa i que la seva gestació tingué molt més a veure amb el rebuig al règim republicà i el govern d’esquerres que amb el deteriorament de l’ordre públic durant la mal anomenada “primavera tràgica de 1936”. No debades, ja la mateixa nit de la victòria electoral del Front Popular hi hagué una temptativa de declarar l’estat de guerra. Durant els mesos posteriors, les esquerres balears advertiren en diverses ocasions de l’amenaça d’una possible sublevació. Així, per exemple, el 16 de juliol de 1936, Nuestra Palabra denuncià en portada que «Los elementos reaccionarios y fascistas persisten en sus tentativas criminales contra la República y las masas populares. A diario caen nuevas víctimas bajo el fuego de sus pistolas. ¡Alerta! Todo el pueblo debe estar atento para hacer abortar toda tentativa de golpe de Estado». Encara així, eren molts els esquerrans que pensaven que el cop no era ni molt menys segur i que, em qualsevol cas, podria ser vençut amb facilitat i que això fins i tot reforçaria al govern del Front Popular.

D’altra banda, s’ha de dir que a les Balears, els prolegòmens de la Guerra Civil foren menys violents que a d’altres indrets de l’Estat. Tot i això, durant la primavera de 1936 el clima ciutadà es deteriorà. Des del mes de març, els militants de Falange començaren a practicar exercicis d’entrenament paramilitar amb armes de foc. En els mesos següents hi va haver diversos incidents, en general ocasionats per provocacions falangistes. Així, el 4 de juny un grup de militants d’aquesta organització col·locaren una bomba a la Casa del Poble de Palma, en un moment en què l’edifici estava estibat. Set persones resultaren ferides. L’endemà els sindicats obrers organitzaren una vaga general a l’illa. Durant la manifestació celebrada a Palma al matí hi hagué atacs contra dues esglésies i els locals d’alguns partits polítics dretans.

El 18 de juliol, davant la notícia de l’aixecament militar al protectorat espanyol del Marroc, les autoritats republicanes locals prengueren mesures diverses, com la interrupció de comunicacions amb la Península o els contactes amb el general Manuel Goded per intentar garantir la seva lleialtat al règim constituït. Els dirigents del Front Popular elaboraren un manifest en què feien una crida a la defensa del règim republicà. Aquell matí, alguns d’ells es reuniren amb el governador civil Antonio Espina i li exigiren que armàs els sectors populars afectes a la democràcia republicana. Espina, però, rebutjà aquesta possibilitat, tant per la seva confiança davant de les promeses de lleialtat constitucional del general Goded, com pel temor a una insurrecció obrera.

A les primeres hores de la matinada del diumenge 19 de juliol els militars colpistes i els seus aliats civils controlaren Palma sense topar, d’entrada, amb gairebé cap obstacle. Segons les cròniques, només patiren alguna baixa aïllada, producte de dos tiroteigs per error entre militars i falangistes. Grups de guàrdies civils i membres de Falange s’encarregaren, al seu torn, d’imposar el nou ordre pels pobles de l’illa. Es publicà de bon matí un ban signat pel comandant militar de l’arxipèlag Manuel Goded on es declarava l’estat de guerra i s’amenaçava amb l’execució sumària a tot aquell que intentàs dur a terme “la más mínima resistencia al Movimiento salvador de España”. Tal com estava previst, Goded marxà a les 10’30 del matí en hidro cap a Barcelona, amb l’objecte de posar-se al capdavant de les forces sublevades a la capital catalana.

Tot i això, els militars rebels hagueren de fer front, sobretot a partir del dilluns 20, a diversos problemes inesperats. El fracàs de l’aixecament antirepublicà a Madrid, Catalunya i València estimulà l’aparició de diversos brots d’oposició als pobles de Mallorca. La vaga general convocada pel Front Popular assolí un cert impacte el 19 i el 20 a determinats sectors com els transports públics. Tanmateix, al llarg d’aquella setmana les contundents actuacions impulsades pel sector dur dels colpistes mallorquins, amb Luis García Ruiz al capdavant, aixafaren per complet les accions de resistència.

Pel que fa a les altres illes, a Eivissa i Formentera la resistència al cop fou molt escassa. Ben diferent fou l’evolució dels esdeveniments a Menorca. En aquesta illa, el Front Popular comptava amb una implantació relativament més gran que a Mallorca i a les Pitiüses. Però el que resultà decisiu fou el rebuig dels mariners de la base naval de Maó al cop d’Estat. El 20 de juliol, els sotsoficials de la guarnició desarmaren els caps i oficials que s’havien revoltat el dia anterior. Els militars colpistes foren empresonats a la penitenciaria de la Mola. El brigada Pere Marquès esdevingué cap militar de l’illa, mentre el socialista Francesc Mercadal es feia càrrec de la delegació del govern.

D’aquesta manera, en acabar el juliol la situació política de l’arxipèlag semblava ja ben definida. Mallorca i les Pitiüses restaven a la zona franquista i Menorca a la republicana. Una escissió ben representativa de la que es produí al conjunt de l’Estat i que, malgrat els diversos intents i projectes d’un costat i de l’altre, es mantingué invariable fins el febrer de 1939.

Documents adjunts