El Brexit no protegirà la Gran Bretanya de l’horror d’una Unió Europea en vies de desintegració

Yanis Varoufakis*

Traducció per www.sinpermiso.info: Mínima Estrella

https://yanisvaroufakis.eu/, 25 juny 2016

Traducció al català: Equip de redacció de L’altra mirada

Va guanyar el Leave, sortir, perquè massa votants britànics van identificar la Unió Europea amb autoritarisme, irracionalitat i menyspreu de la democràcia parlamentària i perquè massa pocs van creure als que sosteníem que una altra UE era possible.

Vaig fer campanya a favor d’un vot radical pel Remain, per quedar-se, fent-me ressò dels valors del nostre moviment paneuropeu Democracy in Europe Movement (DiEM25). Vaig visitar diferents ciutats a Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, buscant convèncer els progressistes que dissoldre la UE no era la solució. Vaig sostenir que la seva desintegració desencadenaria forces deflacionistes tals, que molt probablement significaran per onsevulla una nova volta de rosca de l’austeritat i que acabaran afavorint l’establishment i als seus adlàters xenòfobs. Juntament amb John McDonell, Caroline Lucas, Owen Jones, Paul Mason i altres, vaig advocar per una estratègia de romandre, però contra l’ordre i les institucions establerts.

Contra nosaltres s’aixecava una aliança forjada entre:

- David Cameron, els tripijocs amb Brussel·les porten a la memòria dels britànics tot el que menyspreen a la UE:

- El Tresor i el seu grotesc alarmisme pseudo-econométric;

- La City, la insofrible arrogància abstreta va posar a milions de votants contra la UE;

- Brussel·les, tenaçment capficada en aplicar la seva última tortura del ’submarí’ i el simulacre d’asfíxia a la perifèria europea;

- El ministre de finances alemany, Wolfgang Schäuble, les amenaces als votants britànics van galvanitzar el sentiment anti-alemany;

- El penós govern socialista francès;

- Hillary Clinton i els seus alegres nois atlantistes, dibuixant una UE inclosa en una altra perillosa ’coalició de voluntats’;

- I el govern grec, la persistent capitulació del qual davant la punitiva austeritat de la UE, ens feia tan difícil convèncer la classe obrera britànica que els seus drets estaven protegits per Brussel·les.

Les forces subterrànies insidioses que es veuran activades ara.

Les repercussions del vot seran calamitoses. Però no seran aquelles contra les que repetidament advertien Cameron i Brussel·les. Els mercats no trigaran a estabilitzar-se, i les negociacions probablement portaran a una solució de tipus noruec, el que permetrà al proper parlament britànic trobar la via cap a algun tipus d’arranjament pres de comú acord. Schäuble i Brussel·les potejaran i bufaran, però, inevitablement, cercaran un compromís d’aquest tipus amb Londres.

Els Tories es mantindran units, com sempre, guiats pel potent instint del seu interès de classe. No obstant això, tot i la relativa tranquil·litat que seguirà a l’actual xoc, s’activaran forces subterrànies insidioses dotades d’una formidable capacitat per infligir danys a Europa i la Gran Bretanya.

Ni Itàlia, ni Finlàndia, ni Espanya, ni França ni, per descomptat, Grècia són sostenibles sota les actuals condicions. L’arquitectura de l’euro és garantia d’estancament i està aprofundint l’espiral deflacionista del deute que enforteix a la dreta xenòfoba. Els populistes a Itàlia, a Finlàndia, possiblement a França, exigiran referèndums o altres camins de desconnexió.

L’únic home amb un pla és el ministre alemany de finances. Schäuble veu en el pànic post-Brexit la seva gran oportunitat de posar en obra una unió permanentment austeritària. Les pastanagues vénen en forma d’un petit pressupost de l’eurozona destinat a cobrir parcialment la desocupació i les assegurances dels dipòsits bancaris. El pal serà un poder de veto sobre els pressupostos nacionals.

Si jo tinc raó i el Brexit porta a la construcció d’una gàbia de ferro austeritària permanent per als estats membres que romanen a la UE, hi ha dos possibles resultats. Un és que la gàbia de ferro se sostingui, en aquest cas l’austeritat institucionalitzada exportarà deflació a la Gran Bretanya, però també a la Xina (l’ulterior desestabilització tindrà al seu torn negatives repercussions a Gran Bretanya i la UE).

Una altra possibilitat és que la gàbia es trenqui (per abandonament d’Itàlia o de Finlàndia, per exemple), resultant finalment en l’abandó per part alemanya d’una eurozona en col·lapse. Però això convertirà a la nova zona Deutschmark -que probablement s’estendrà fins a la frontera ucraïnesa- en una gegantina màquina generadora de deflació (ja que la nova moneda es dispararà a l’alça, i les fàbriques alemanyes perdran mercats internacionals). Gran Bretanya i la Xina tindrien, en aquest escenari, més possibilitats encara de ser assolides per un xoc deflacionista encara més gran.

L’horror d’aquests possibles desenvolupaments, dels quals el Brexit no protegirà la Gran Bretanya, és la raó principal que jo i altres membres del DiEM25 haguem tractat de salvar la UE de l’establishment que està portant l’europeisme a l’abisme. Jo dubto molt que, tot i el pànic que han sentit després del Brexit, els dirigents de la UE siguin capaços d’aprendre la lliçó. Seguiran parlotejant de la democratització de la UE i seguiran imposant-se a través de la por. ¿Pot sorprendre que tants progressistes britànics hagin acabat donant l’esquena a aquesta UE?

Encara que jo segueixo convençut que el Leave era l’opció equivocada, em congratulo de la determinació del poble britànic per enfrontar-se a la disminució de sobirania democràtica causada pel dèficit democràtic de la UE. I em nego a sentir-me abatut, tot explicant-me entre els perdedors del referèndum.

El que ara han de fer els demòcrates britànics i europeus és aprofitar aquest vot per enfrontar-se a l’establishment a Londres i a Brussel·les amb més afany que abans. La desintegració de la UE corre ara a tota velocitat. Crear lligams per tot Europa, unir els demòcrates a través de tota les fronteres i de tots els partits; això és el que Europa necessita més que mai, per evitar lliscar cap a un abisme xenòfob i deflacionista com el dels anys 30 del segle passat.

Documents adjunts