El míting del Teatre Balear

Miquel Rosselló*

President de l’Ateneu Pere Mascaró*

FOTO:extreta d’un fullet de l’acte, editat pel PCIB-PCE. Gentilesa de Pep Vilchez

Catalina Moragues, Ramon Tamames, Francisca Bosch.

El 3 de juliol del 1976, ara fa quaranta anys, els comunistes mallorquins organitzàrem el primer míting des del cop d’estat feixista de 1936. Es donà l’avinentesa que era el primer acte públic que celebrava el Partit Comunista d’Espanya. Solament el PSUC a Catalunya havia organitzat per aquestes mateixes dates un míting a Terrassa i un altre a Sant Feliu de Llobregat.

Estem parlant d’un partit il·legal que actuava a la clandestinitat i que encara tenia bona part dels seus quadres a l’exili o a la presó. Les dates coincidien amb la dimissió d’Arias Navarro, el carnisser de Màlaga, com a President del Govern i l’entrada d’Adolfo Suárez.

Els comunistes des de la mort del Dictador portàvem endavant una campanya de lluita que anomenàvem: “la sortida a la llum, conquistem nous espais de llibertat”, conscients que la llibertat no ens la regalaria ningú, l’havíem de conquerir.

A Mallorca havíem organitzat algunes sortides al carrer a vendre el Mundo Obrero i La Nostra Paraula. Avisàvem prèviament a la premsa i solia acabar amb l’aparició dels grisos i la brigada políticosocial que ens portava als calabossos de Govern Civil, on se’ns prenia declaració i se’ns detenia algunes hores. La resposta que donàvem a l’interrogador també formava part de la campanya, a diferència d’allò que era tradicional durant la lluita clandestina fins aleshores, que era negar-ho tot a comissaria, ara, a la primera pregunta contestàvem amb el nostre nom i afegíem “membre del Partit Comunista”.

D’una d’aquestes accions n’és testimoni una estupenda portada de l’Última Hora amb la fotografia de Francesca Bosch, aleshores Secretaria Política del Partit Comunista, oferint un Mundo Obrero a un capellà vestit amb sotana.

Na Francesca Bosch, des de que fou elegida la màxima dirigent comunista el 1972 imprimí una gran activitat al Partit i va saber suplir les dificultats objectives que suposava treballar a una zona difícil com les Illes i la pròpia feblesa orgànica del partit, amb grans dosis d’audàcia i coratge.

Fruit d’aquesta pràctica va sortir la idea d’organitzar un míting a Palma d’un partit il·legal i encara molt perseguit. Per la qual cosa se decidí utilitzar les contradiccions en les quals es movia el nou Governador Civil, el Duc de Maura. No cal oblidar que havia substituït a l’inefable i ultra feixista Carlos de Meer i volia desmarcar-se de les seves pràctiques, però òbviament s’havia de moure dins la legalitat del moment, que no donava molt de si.

Decidírem doncs demanar permís a Govern Civil per fer una conferència sobre Socialisme i Democràcia, on parlaria l’economista Ramon Tamames i que se faria al Teatre Balear. Na Catalina Moragues, jove advocada del Partit entregà la sol·licitud, signada per ella, el dissabte poc minuts abans de tancar el registre, per la qual cosa la resposta no es produiria fins passat el cap de setmana.

Mentre, teníem organitzats nombrosos grups de militants que el dissabte horabaixa se distribuirien per tota l’illa penjant cartells a tots els pobles i a Palma anunciant l’acte. El cartell era senzill, una foto de Tamames i una altra de Francesca Bosch. Tots els grups portaven una fotocòpia de la sol·licitud presentada i segellada pel Govern Civil, per mostrar al Guàrdies Civils i policies que demanessin comptes. De fet cap d’aquests que intervengué s’assabentà que el paper que li mostraven era una sol·licitud i no un permís.

Aquella monumental aferrada de cartells, molts dels quals estigueren anys penjats, va passar sense cap incident i el dilluns el Duc de Maura se trobà sobre la seva taula no tant sols la sol·licitud per una “conferència al teatre Balear” sinó amb milers de cartells anunciant aquest acte.

Decidí autoritzar-lo i el dia 3 de juliol abans de l’hora anunciada ja estava el Teatre Balear ple fins la bandera, a pesar del gran desplegament de grisos que hi havia davant el teatre. El delegat governatiu, un membre de la social, me va comunicar, com a responsable de l’organització i la seguretat, que no podia entrar ningú més si no volia que suspengués l’acte. Moltes persones quedaren fora i vaig haver de dirigir-me a aquella gentada que protestava per què no se volia perdre aquell esdeveniment. En aquella època no hi havia pantalles de plasma ni res per l’estil, però ja s’omplien locals i quedava gent defora.

En la meva qualitat d’intermediari vaig haver de tranquil·litzar a l’esmentat delegat governatiu que al·lucinava a mesura que se produïen els esdeveniments que no se semblaven amb res a una conferència i molt a un míting i amenaçava contínuament amb suspendre l’acte, cosa que no va fer per què suposo que calculà que era pitjor el remei que la malaltia.

L’emoció i les llàgrimes als ulls d’aquelles dones i homes que havien patit la llarga nit de la dictadura eren impressionants. Així com l’entrega i entusiasme dels militants.

Va arribar l’hora de començar i sortiren a l’escenari na Francisca Bosch, en Ramon Tamames i na Catalina Moragues (dues dones i un home). Na Catalina portava una camiseta amb la inscripció de AMNISTIA. Camisetes que havia fet el partit, a balquena, uns mesos abans. La moda de les camisetes amb inscripcions polítiques s’inaugurà a Mallorca el 1974 a la campanya ciutadana per impedir la construcció d’un parking a on méss tard fou el Parc de la Mar, deien “Parc si, parking no”.

Si qualcú dubtava d’on se trobava, na Catalina s’encarregà de dissipar els dubtes quan va donar la paraula a Francisca Bosch i la presentà com a Secretaria Política del Partit Comunista a les Illes Balears i fou rebuda per una gran ovació, tot el public dret.

Foto, com l’anterior del fullet del PCIB-PCE

La seva intervenció se regí pel guió del moment presentant totes les propostes dels comunistes en aquells temps. Amnistia per tots els presos polítics i retorn del exiliats, amb una referència explícita a Dolores Ibarruri, Pasionaria, que provocà que el públic, dret, cantés l’estrofa d’una famosa cançó d’Ana Belen que deia “Sí, veremos a Dolores pasear por las calles de Madrid”. Les llibertats polítiques i sindicals, l’Estatut d’autonomia i l’obertura d’un procés constituent. Cosa que provocà que el public cridés una i altra vegada “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

Però el moment més emotiu fou quan va anomenar a alguns del companys que havien lluitat en els anys difícils de la clandestinitat. Els germans Acosta, Eduardo Pérez el Nene, Rafael Azorin, En Miquel Rigo del metal, Marcos Peralta, fundador de l’Oposició Sindical Obrera els anys 50 i de CCOO i en Guillem Gayà el mestre, amb més de 20 anys de presó a les seves espatlles i secretari del partit des de 1952 a 1972.

Qui menys entenia tot el que estava passat i que en molts de moment la camisa no l’arribava al cos era en Ramon Tamames aleshores dirigent estatal del PCE. En Sebastià Bauzà i jo l’anàrem a cercar a l’aeroport i quan tornàvem cap a Palma se feia creus de la quantitat de cartells amb la seva foto que hi havia penjats per tot arreu.

Però el moment culminat va ésser quan na Catalina Moragues li cedí la paraula anunciant-lo com “Ramon Tamames, miembro del Comitè Ejecutivo del Partido Comunista de España”. Se va veure obligat a improvisar un míting, doncs venia amb una conferència sobre economia a la butxaca. He de dir que nosaltres no l’havíem avisat ni a ell ni a la direcció. No volíem que ens dissuadissin de fer l’acte.

Probablement el Sr. Tamames va pensar en aquells moment que “estos isleños estan un poco locos” i no li faltava part de raó. Per lluitar contra la dictadura franquista des de les files del Partit Comunista a les Illes calia molta convicció, molt de coratge i un cert grau de temeritat.

Tots el que visquérem aquesta experiència no l’oblidarem mai. Un míting en tota regla amb la falç i el martell a la presidència i que acabà cantant la Internacional, tots amb el puny alt i tancat.

Documents adjunts

  • El m (OpenDocument Text – 1 MB)

    Version OOo Writer de cet article