FRANCISCA MAS BUSQUETS

Presidenta del Consell Social de la UIB*

Biel Pérez i Pep Valero*

Aquest mes l’entrevista, com altres vagades ja ha succeït a L’altra mirada, va carregada de records i fa brollar un bram d’història compartida en la lluita per a una Mallorca i un món distints. Començam la conversa refrescant els contactes de joves estudiants a Barcelona, les primeres passes de formació i acció política en el Partit Comunista. Tampoc podem oblidar que, quan encara no es parlava de feminisme i molt manco de llei d’igualtat, quan no hi havia xarxa pública de Serveis Socials, a finals dels anys setanta, quan a Càritas hi havia una dona que tenia problemes, cridàvem una joveneta que acabava de fer Dret i ella, de forma totalment gratuïta l’ajudava tot quan podia. I això va durar, després, durant molts d’anys.

Avui, per tant, ens haurem de cenyir a un tema molt concret, no fos cosa que en lloc d’una entrevista ens sortís una enciclopèdia

Els moviments de veïnats, l’ajuda a les dones més necessitades, després de les Joventuts Comunistes, ha estat el que m’ha configurat. Hi ha moltes coses que et configuren en la vida, així com tu també ajudes a configurar el teu entorn. Record el meu començament a les Joventuts Comunistes. Jo tenia setze anys i vàrem fer un seminari a la Parròquia de Santa Pagesa, es devia dir “Teoria política...” o una cosa semblant. Nosaltres havíem fet la Confirmació amb Mn. Sebastià Capó, un capellà molt obert, amb ell es podia fer qualsevol activitat. I el meu germà, que ja devia estar connectat amb vosaltres a través del Lluís Vives, va organitzar per a tota la gent que va voler, un seminari. Quan va acabar el seminari ens varen dir: “els qui tenguin interès en seguit, que ho diguin”.

I just vàrem esser dues nines les que vàrem mostrar interès: na Mariona, una mestra que no s’ha dedicat a la política, i jo. I després ja ens enflocàreu n’Eusebi, perquè ell era el qui havia de formar les Joventuts Comunistes. I mon pare i mu mare, com que n’Eusebi era fill de don Eusebi Riera (encara hi havia una mentalitat classista), ja no hi havia problema. Després ens varen passar a un seminari amb en Saoner. Ens feien un seminari cada setmana i ens feien llegir un llibre, crec que era “Historia de las ideas políticas” d’en Luigi. Cada setmana havíem de llegir un capítol; ja em contaràs, gent de setze i desset anys, a filosofar... Mon pare va dir a mu mare: “No et preocupis, com que estàm amb un ‘príncep” de Monti-sion, no hi ha cap problema”. Perquè n’Albert Saoner era “príncep” de Monti-sion. Perquè a Monti-sion hi havia categories, i els “prínceps” eren massa. Era igual si era comunista, estava en bones mans.

La història, al cap de cinquanta anys ha demostrat que, efectivament, estàveu en bones mans!

La gent que érem de Joventuts, tots ens coneixem! Hi havia na Glòria d”Embat”, n’Esperança Bosch, en Pep Quevedo, en Xesc Sanchís, en Gaspar Valero, na Marilena Tugores... Com que et feien aquelles històries de què t’havies de comportar bé, havies d’esser bon estudiant. Segons la teoria marxista, si duies males notes era un desastre! I nosaltres, com que estàvem en el Joan Alcover, sempre hi havia problemes amb aquell institut que hi havia prop de on està Ikea, crec que es deia Antoni Maura. Allà hi havia una cèl·lula i sempre rivalitzàvem a veure qui tenia més bones notes! (rialla fresca de na Francisca).

En Pep recorda que va entrar amb n’Eusebi a l’any 1973,i estava a la cèl·lula dels estudiants, i a Eusebi el varen posar al Comitè de les Illes. Per això l’encarregat era n’Eusebi. Des de l’any 1972 s’havien organitzat els comitès de curs. A la Coordinadora hi havia en Toni Company, n’Isidre Forteza, en Toni Mir, en Toni Mas, en Toni Sancho, en Joan Thomás, na Lila...

Però nosaltres encara érem a Secundària! Estàs en un moment en què vols aprendre de tot. I ens donaven uns rooollos que no enteníem res, i entre nosaltres comentàvem que els ho hauríem de demanar. També ens havia donat seminaris en Bernat Riutort; i no l’enteníem de res. Maldament no ho entenguéssim, no ho demanàvem; érem nines d’institut. Record beníssim el dia que vàrem conèixer na Francisca Bosch. Clar, és una edat que estàs com una esponja ho vols agafar tot; et va beníssim conèixer coses. Era el final de la dictadura; jo vaig començar la carrera l’any 75.

La temptació és seguir, perquè el tema resulta ben interessant, però avui ens hem trobat per a una altra cosa. Així és que giram un poc la conversa i anam al tema d’avui. Quants d’anys tens?

Cinquanta-vuit. Vaig néixer l’onze de febrer del 58. I som advocada des de l’any 8, ja fa molts d’anys. Professora de l’Escola de Pràctica Jurídica del Col·legi d’Advocats de les Illes Balears. Membre del Grup de Recerca d’Estudis de Gènere, membre del Consell Assessor d’IRES (Fundació de Reinserció Social i del Lobby de Dones.

I fundadora i primera Directora de l’Institut Balear de la Dona

Efectivament, el vàrem posar en marxa nosaltres; com també som en el Lobby de Dones des de la seva creació; i a la Federació de Veïnats; i a l’Obra Cultural des dels 16 anys ¿a què a l’Obra Cultural hi havia molta gent d’esquerres ficada?

Potser tindria alguna semblança ara amb Ca’n Alcover

Hi havia molta gent que feia cursos. Record en Tarabini. Jo tenc molt present aquella militància. Li estic molt agraïda; vaig aprendre moltíssimes de coses i hi vaig conèixer molt bona gent.

Tens uns càrrecs institucionals i tornes a la teva vida professional

Vaig estar de baixa com a col·legiada tres anys i mig. Tot d’una que vaig acabar a l’Institut Balear de la Dona, vaig tornar a la meva tasca professional. Sempre he estat d’alta llevat d’aquests tres anys de parèntesi. Varem crear l’Institut a finals del 99 i vàrem fer la llei de creació el 2000. Volíem fer les coses aviat a fi de deixar una estructura muntada.

I ho vareu aconseguir

D’això n’estic contenta. A pesar de les dificultats, externes i internes, que vàrem haver de superar. Per a mi va esser una experiència boníssima.

No et va cremar

Va esser una cosa vertiginosa, aquesta experiència. Perquè, m’ho va proposar na Lila, (record perfectament quan m’ho va proposar: anàvem a la investidura d’en Francesc Antich, a la Llonja). Na Lila em va dir: he de xerrar amb tu. I jo vaig pensar: Ai, Déu meu! quan et crida ara deu esser que et vol proposar qualque cosa. I ho vaig comentar a n’Esperança; i ella em va dir: si t’ho proposa, has de dir que sí. Les dones sempre hem de dir que sí (sempre ho dic jo ara a totes les dones). Jo ara estic aquí per a les dones, perquè, si no, no estaria en el Consell Social, perquè m’he complicat la vida en aquests moments i no sé per què. Així com a l’Institut tenia un motiu i molta il·lusió, això ha estat molt diferent. Però les dones no podem dir que no quan t’ofereixen una cosa; perquè, com que t’ho diuen poques vegades, quan t’ho ofereixen has de dir que sí sempre. Perquè, quan t’ho diuen se suposa que tu tens més capacitat de la que tu et reconeixes. Perquè les dones tenim aquella cultura de dir: no sé si en sabré... pas pena de no saber-ne... jo no servesc...

En canvi, els homes et responen: perfecte! Estic preparat, o estic content. A posta, quan a amigues meves els han dit: voldries esser això? Sempre els aconsell: has de dir que sí; després ja ho veurem. Si et trobes amb moltes dificultats o és incompatible èticament, és clar que has de dir que no, però ho has d’intentar. Idò bé, na Lila m’ho va proposar; i, sabeu què va passar? Que nosaltres, en el Lobby, cada vegada que hi havia unes eleccions, nosaltres fèiem propostes polítiques. I nosaltres havíem fet aquesta proposta. I era molt incoherent que, si nosaltres proposam crear un Institut de la Dona (em sembla que només hi havia dues comunitats autònomes que no en tenien) i demanen a la pròpia entitat feminista esser la directora, has de dir que sí. Va esser una oportunitat. Molt bona per a la meva vida, per tota la gent que vaig conèixer i tot el que vaig aprendre; coses bones i dolentes, clar. De tot s’aprèn.

Per qui has estat proposada com a Presidenta del Consell Social de la UIB?

Jo he acceptat perquè la proposta ve de les dones de MÉS. Després, quan s’ha negociat, jo estic proposada pel Govern, hi ha una negociació política on sé que hi havia altres persones proposades. Na Margalida Capellà m’ho va comentar: te proposam perquè no hi ha hagut mai cap dona. És un organisme col·legiat, que em sembla que va començar l’any 86, i sempre han estat homes. Però llavors es va demorar tant la negociació política, que em varen fugir les ganes (quan vaig veure tot el que hi havia; m’estimava més no saber-ho; perquè no va esser del tot normal). Bé, jo també tenc un tarannà especial, perquè, encara que no sigui creient, he anat a una escola de monges i també m’ha marcat molt. Les monges tenien clar que tu no has d’anar dient: jo som meravellosa...! Jo em postul per a això...! I aquesta cultura religiosa fa que les coses les duguis d’una altra manera. Maldament no siguis creient, has rebut uns comportaments i una manera de relacionar-te amb els altres. Ho dic perquè les dones de MÉS estaven preocupades perquè hi hagués una dona, sí, han estat elles l’origen d’aquesta proposta. D’altra manera, potser no hauria estat així. També vaig considerar que era important que hi hagués una dona per a començar a rompre l’estadística d’aquest organisme.

Quin és el paper del Consell Social de la Universitat?

Els Consells Socials són organismes recents dins les universitats. Això ve perquè es considera que la universitat no és patrimoni dels universitaris. Les universitats estan finançades amb doblers públics, i, clar, ha d’haver-hi un lligam amb la societat. I es varen crear aquests organismes per afavorir la connexió entre la societat i la universitat. Com que has de fer la feina de forma molt estricta, a vegades costa dur les coses endavant, perquè has de convèncer, has de fer accions... Però, com òrgan col·legiat, a part de dur aquesta connexió amb la societat, el que havia de fer era garantir la qualitat universitària, aprovar els pressuposts, fer una auditoria econòmica a la universitat (evidentment ho fa a través d’una empresa) i, també, aprovar nous estudis (a posta hem tengut el nostre paper en el tema de la possible Facultat de Medicina) o llevar estudis. I tot el que és millorar les relacions amb la societat. Ve a esser com el pont entre la universitat i la societat.

Tot pont necessita, al manco, dos pilars. Quin dels dos pilars s’aguanta millor?

Bé, com a Consell Social de la Universitat, potser sents com a més ferm el pilar de la Universitat, perquè està inserit dins l’estructura universitària. Tens un lloc, una representació. Per exemple, avui hi ha hagut el nomenament “Doctor Honoris Causa” de Tony Bonner i jo hi tenia un paper. Encara que mut, però un paper formal. En canvi, la societat... Com que jo vaig amb tren, trobava gent que em deia: he vist que t’han nomenat Presidenta del... Consell Social de la UIB. Ningú sabia què era; ni jo mateixa era conscient del què era aquest organisme! Sabia que existia un Consell Social, però ha estat molt un organisme de “vist i plau”, de consentiment, d’assentiment; una cosa com a burocràtica.

Per tant, on fas peu quan dius “societat”?

Evidentment el nostre Consell Social té una sèrie de membres que, al manco en teoria, representen aquesta societat. Jo tenc un projecte de, amb tres anys o quatre, augmentar aquesta representativitat. La llei dóna preponderància a la part econòmica, perquè el Consell també ha de captar fons per a la Universitat. Però, si hi ha una inquietud dins la societat, per exemple, el medi ambient o els refugiats, ha de procurar que arribi a la Universitat. Jo també he vist que a la Universitat es fan moltes coses i gairebé no tenen ressonància dins la societat.

És una Universitat de les Illes, o de Mallorca?

Formalment de les Illes. Ara no vos sé dir el tant per cent d’alumnat que té, però majoritàriament és de Mallorca. Vaig poder visitar les seus universitàries de Menorca i Eivissa, que fan una bona feina a distància a través de les noves tecnologies, i hi ha bastant gent que hi estudia. Però et diuen que la gent amb possibilitats econòmiques vol anar a Barcelona. Malgrat tot, hi ha gent. És molt difícil una universitat amb aquest problema geogràfic. Pel mateix cost o per qüestions de mobilitat trien Barcelona. Les beques que dóna el Govern són per mobilitat; i això s’hauria d’incrementar. No just mobilitat, sinó residència més barata, taxes més econòmiques per a poder competir amb altres universitats.

El Consell també vetla per la qualitat?

Sí, formalment també hem de vetlar per la qualitat universitària. Qualitat vol dir que s’analitzen els organismes de revisió dels títols, els complements específics que tenen els professors per docència i per excel·lència; tot això passa pel Consell Social. La nostra idea és fer un organisme realment protagonista, no un organisme de passar de llis.

És viu aquest organisme? l’has trobat viu?

Molt viu... la veritat és que no. He trobat un organisme que dins la Universitat està com a molt respectat, molt tingut en compte... Però, quan nosaltres ens proposàrem, el primer de tot, fer visites als departaments i facultats, tots ens han dit: vos agraïm moltíssim que hagueu vingut! Ja em direu! El més normal és que la Presidenta del Consell Social vagi a veure què és la Universitat. Veure’m amb les Facultats; que em diguin coses, quines inquietuds tenen... Tots ens han dit el mateix: és el primer pic que qualcú ens visita. Jo no estic a un lloc per dir “amèn”; això ho tenc clar. A nosaltres ens han dit: “gràcies per venir!” Cosa raríssima perquè el Consell ha de saber el què passa en els departaments. Quan t’arriba una normativa i tu no en passes per damunt, sinó que l’estudies i vols fer-hi al·legacions o comentes el que no et sembla bé...

Què creus que fa la Universitat realment per a la nostra societat?

Ja crec que és molt important l’aportació de la Universitat. El que passa és que és bastant desconeguda. No és una universitat que la coneguem amb profunditat; crec que estam un poc, podríem dir, d’esquena. Per a mi el fet d’estar a un campus és una cosa negativa. Un dels nostres programes de feina és tornar a Palma el Consell Social; que pugui tenir una seu a Palma. El campus per a mi és com una bombolla on tothom es coneix, és molt agradable perquè hi ha la fauna, els arbres, tot molt cuidat, però dificulta el coneixement de la pròpia universitat i deixa Palma com si fos una ciutat no universitària. No és com en altres ciutats, on veus una presència de gent jove pels carrers, que estudia i fa coses. Crec que això és un problema; tot d’una que vaig entrar, em va preocupar.

Crec que la nostra Universitat és una gran desconeguda de la nostra societat. Per coses que jo vaig llegint ara, resulta que nosaltres tenim l’índex més baix d’estudiants universitaris; l’aportació econòmica del Govern és la més baixa de totes les comunitats autònomes. Què passa a la nostra Comunitat ? Ens és indiferent el coneixement? Ens és igual la ignorància? L’important és fer-nos rics aviat i de mala manera?

D’això se’n va parlar en el primer Consell Social: Quina és la causa? Es deu al model productiu?

Es veia que no era just per això. A l’Institut de Secundària de Calvià, a partir de l’abril, molts de nins desapareixen. I és que van a ajudar als seus pares en feines relacionades amb l’hoteleria. Tenim aquest model productiu, però també es veia que hi ha una manca d’estimació al coneixement, de reconeixement social al coneixement.

Tu ens deies que el Consell Social ha de vetlar pels pressuposts, però, d’acord amb el que ens estàs dient, potser sigui ben necessari vetlar pels valors.

Clar! És que per mi la Universitat no sols ha de transmetre coneixements, també ha de transmetre valors. Això és importantíssim, i en el Consell Social tenim molt clar quins són els nostres valors. Quan vàrem començar, el desembre, el primer que vaig dir va esser que era feminista, que tenia un compromís amb les dones. Però, no perquè vulgui que les dones estiguin més bé, sinó perquè sé que, en la societat, viurem més bé tots si les dones estan més bé. I la Universitat de cap manera s’ha de convertir en el que és majoritàriament ara: el racó de les classes acomodades. És que ho veus; és difícil entrar a la Universitat amb la diferència de classe. En aquest moment la universitat ja no serveix com ascensor social; hi ha una crisi d’aquest concepte. Quan nosaltres estudiàvem, podies, a través dels estudis universitaris, progressar socialment. La crisi econòmica ha fet molt de mal i ara ja hi ha una absoluta desesperança per part de l’alumnat, incredulitat, escepticisme, de què els estudis universitaris serveixin pel prestigi social. Jo crec que la Universitat aporta, però ha d’esser més coneguda; s’ha de poder comunicar més el que fa a la societat.

I què hauria de fer la societat per a la Universitat?

Nosaltres som una comunitat autònoma amb un producte interior brut bastant elevat (ara no tenc les dades davant). Hi ha moltes comunitats on existeix un pacte empresarial, que és la part que té doblers, que entén que el coneixement és una de les maneres com es pot resoldre millor la desigualtat, superar la crisi... Apostar pel coneixement. Això aquí no es té clar. Hi ha la universitat anglosaxona que és molt diferent, perquè tenen moltes fundacions privades, però, quan vas a Barcelona i altres universitats tenen fundacions a darrere, o tenen grups d’empresaris que fan unes càtedres (és una manera d’ajudar) que poden donar cursos concrets sobre determinats temes. O, també, donen beques perquè sigui més igualitari l’accés a la universitat. El nostre món empresarial, és molt decebedor (però no dic res que no es sàpiga, i en parla L’altra mirada a cada número), es porta fatal. Té doblers, però no inverteix en el coneixement.

És que si ensenyes la gent a pensar tendràs més difícil poder-la explotar.

Exacte. De totes les maneres hi ha l’Escola d’Hoteleria, hi ha una càtedra de Melià... Tota aquesta càtedra està enfocada al turisme; a coses que tenen que veure amb el turisme. L’altra dia vaig veure que la nostra Facultat de Turisme és millor de no sé qui... Enhorabona! Però no pot esser, la nostra Universitat no es pot reduir a reproduir el model econòmic dominant. Això lleva molta riquesa i afavoreix una societat molt desigual, perquè ja em direu el model econòmic del turisme...

I, a més dels doblers que podrien aportar els empresaris, altres sectors socials què podrien aportar?

Una de les meves idees és fer més representatiu el Consell Social. Actualment està format per dos representants del Govern, tres representants del Parlament, un representant de cada Illa, la Cambra de Comerç, la PIMEM, UGT, CCOO Stei, estudiants, Secretari de la UIB, el Rector i la Gerent. Som 22 persones. Quan vaig veure aquesta estructura em va semblar que era com antiga (sindicats, empresaris, illes...). A mi m’interessa molt, però això ho he de mirar políticament , i sé que enguany no serà possible, fer entrar en el Consell Social el Tercer Sector, aquest grup d’entitats. Per això s’ha de modificar la llei, i és una mica complicat. Però la llei em permet convidar gent, i potser a partir de l’any que ve, ja ho he presentat al plenari, convidarem gent del Tercer Sector; vosaltres el coneixeu bé. Aquest nou grup d’entitats ha agafat un protagonisme fort, importantíssim. A més, han estat molt lúcids a l’hora de sol ventar segons quines situacions derivades de la crisi. I aquesta gent, endemés, s’alimenta de professionals, universitaris, que són persones amb molta vocació, amb molt interès, i traslladarien al Consell Social aquesta frescor, aquesta vida, més real del que està passant fora de la universitat.

La Universitat no s’ha de convertir en un lloc de les classes acomodades; tothom ha de tenir accés a la Universitat independentment del seu origen econòmic o personal. Per mi el tema de la igualtat, la inclusió, dins una gran diversitat i l’equitat són els reptes que té la Universitat.

Et sents recolzada per la resta del Consell Social, en aquests plantejaments?

Sí! La veritat és que sí. Jo vaig esser molt clara des del començament. Quan em donaren el llistat, vaig telefonar a tots els membres, em vaig presentar, i he trobat molta complicitat. Hi ha persones amb les que em sent molt a prop: na Josefina Salort, de Menorca, que des de fa temps ha estat fent molta feina dins el Consell, i el que ha designat el Consell Social d’Eivissa, Joan Rosselló, un professor de Filosofia, del qual també em sent molt ben acompanyada. Després tenc el Secretari, que és en Joan March, amb una gran experiència, que coneix tots els circuits. Em sent bé, perquè, com que vaig manifestar què era el que m’interessava, el que trobava que havia de fer el Consell Social en quan a la igualtat, en quan al feminisme, en quan a polítiques de beques; es va parlar clar. I hi ha una altra cosa, ja parlant d’accions concretes, que seria fer un conveni amb l’Obra Cultural. Ja s’està fent, però ja sabeu com funciona la burocràcia...

I el finançament?

La Universitat té 88 milions, nosaltres 78.000 euros. Quan d’aquest pressupost lleves l’auditoria, les dietes que cobram per les reunions i lleves els premis que donam a Batxillerat i Secundària, ja no queda res. I vaig pensar: quan no hi ha doblers ha d’haver-hi idees i més creativitat. I aprofitaríem totes les delegacions que té l’Obra Cultural i les “entitats amigues” i, en aquest conveni, acordaríem una col·laboració que consistiria amb què el Consell Social oferiria un conjunt de conferències sobre coses que fa la Universitat (ara, per exemple, que es celebra l’Any Ramon Llull) i altres coses molt concretes que s’estan investigant a la Universitat.

L’altra dia, per exemple, vaig anar a veure l’IMEDEA i em varen contar que la platja de Cala Millor estava afectada pel canvi climàtic. Això ho dus a Manacor i s’omplirà perquè moltíssima gent té apartaments per allà. S’estan estudiant un munt de coses, que no sabem, que les ignoram, perquè la web de la Universitat està molt bé, però no tothom entra a la web de la Universitat. S’oferirien aquestes xerrades. Hem conversat amb distints departaments i tots s’han mostrat ben contents de poder oferir el que estan fent. I això de forma gratuïta. El màxim que podrem fer serà convidar-los a sopar. Ha de ser gent que vulgui donar a la societat; l’intel·lectual ha rebut molt de la societat. Això seria una primera passa per donar-la a conèixer; però també m’interessa donar a conèixer el Consell Social, per això cerc i facilit el poder intervenir en els distints mitjans de comunicació.

Els premis també són un mitjà per donar-vos a conèixer.

Efectivament, amb aquests Premis del Batxillerat he vist una cosa que m’ha encantat: hi ha un munt de gent bona en el Batxillerat que ha de tenir el nostre suport. Han fet uns estudis de molt bona qualitat. L’únic premi és la matrícula gratuïta el primer any. Quan vaig llegir els treballs d’aquests al·lots, vaig dir: això s’ha de conèixer! No pot esser que no sapiguem que hi ha uns al·lots que comencen a fer recerca als 17 anys. Aquesta és una part de la tasca de donar-nos a conèixer.

Com funciona el Consell?

Tenim una reunió plenària, al manco quatre vegades cada any. Ja ens hem reunit bastantes vegades amb motiu de la Facultat de Medicina, perquè el Consell l’havia d’aprovar o no. Ara en farem una altra aquest mes. Després ens reunim en Comissió Permanent (set membres), que és la que adopta les mesures immediates. Ara, per exemple, hem hagut d’atorgar unes beques que dóna el Ministeri d’Espanya, que són poca cosa (1.000€), però és el Consell Social el qui fa la tria. El Consell demana als Departaments a qui volen donar beques i nosaltres establim els criteris i els triam. També tenim comissions: econòmica, acadèmica, de relacions amb la societat. Per part meva no hi ha una dedicació com la que vaig tenir a l’Institut de la Dona; ara ho de compatibilitzar amb moltes coses i a vegades amb sent que no puc abastar tot el que jo voldria. Si m’hi pogués dedicar més...

Quin és el perfil de l’estudiant de la UIB?

Quasi no sé què us he de dir. Per exemple, el tema dels magribins és clar. Que la gent immigrant, i segons quina gent molt pobra, no ve, però la discriminació ja es produeix abans de la universitat. Es dóna quan ja no van a Batxiller. El que he pogut consultar és el diagnòstic de l’Oficina d’Igualtat, per a justificar una actuació de discriminació positiva. I amb aquest diagnòstic es poden veure carreres molt feminitzades, i d’altres masculinitzades. Que hi ha molt nombre de catedràtiques en comparació amb la resta d’Espanya. Que hi ha moltes dones que investiguen, però l’investigador principal, majoritàriament, és un home. Les beques que vénen d’Europa gairebé totes van a homes. Hi ha molta cosa que fer en relació a la discriminació de les dones.

I ja hem començat a fer una cosa, no sé si el Govern ho haurà acceptat o no, i es tracta d’una norma o un decret que regula el que s’anomenen “complements”. Aquests complements els paga el Govern d’aquí (si ets investigador, si fa molts d’anys que hi ets, si dónes classes a temps complet...). El Consell Social va fer-hi al·legacions en el sentit que hi ha persones que s’han d’aturar un moment de la seva vida (per cuidar infants, persones majors o malalts). Normalment aquest parèntesi el fan les dones. I, què passa? Que si tu no pots acumular sexennis, no pots investigar, perquè has de donar moltes hores de classe. Si no pots investigar, no pots publicar i, per tant, no pots prosperar en la teva vida professional acadèmica. Per tant, no podràs esser titular o no podràs esser catedràtica. Ja hem fet aquest primer intent dins els complements econòmics: que la carrera universitària ha d’esser sensible a la vida de les persones. També és important saber que hi ha moltes més dones alumnes i amb molt més bones notes. Aquest perfil ja els vos puc dir (rialles de na Francisca). En canvi això no es correspon amb els catedràtics ni els degans.

Com vos ha rebut la cúpula de la UIB?

Jo he estat molt ben rebuda, la veritat. El Rectorat ha estat molt sensible quan he proposat qualque cosa, ha facilitat molt; pens que ens tenen en compte. Crec que veuen que som un Consell Social que volem fer coses. Ens hem d’adjuntar les dones per a fer força també dins la Universitat.

Temes de futur?

Una altra cosa que segurament començarem l’any que ve serà el tema de la sostenibilitat. La nostra llei parla de què hem d’aplicar polítiques de sostenibilitat; tant a la Universitat com a defora. Jo, amb la meva ingenuïtat, vaig adreçar una carta al Director General de Transports on li demanava que posàs molt barat el transport amb el metro. Quan vas al Campus et sorprèn, a més de què estigui tan enfora de la ciutat, que estigui ple de cotxes. Dius: com pot esser això? No m’agrada! Em varen respondre al cap de moooolt de temps i em varen dir que no. Que això havia d’anar dins un pla general... La meva carta devia esser molt ingènua. Bé, farem un pla amb l’ajut dels professors. Però el primer que et ve, el més ecològic, és aprofitar el que la UIB ja té dins Palma. Acostar la Universitat a Palma; aquest és un altre punt del nostre pla de feina.

I ho volem fer de dues maneres: Primer reivindicar Can Oleo. És com insultant o imperdonable el que està passant. S’ha inaugurat dos pics i està buit. És una obra caríssima, que si fos ara no es faria; es fa fer amb uns criteris d’abans de la crisi econòmica, molt poc sostenible, amb una arquitectura a força de vidres, del manteniment de la qual costarà moltíssim. L’any 2003 el Consell Social ja s’havia de traslladar allà, i nosaltres ho reivindicam. Però, com que ara està molt festejat, nosaltres hem iniciat una bona relació amb l’Estudi General Lul·lià. Perquè aquest és la llavor de la nostra Universitat (automàticament afloren entre entrevistada i entrevistadors nombroses anècdotes relacionades amb aquest lloc tan simbòlic); tots hem estat allà.

En canvi, quan es va crear la Universitat, l’any 78, es va produir una separació absoluta. El Consell Social volem, de totes totes, tornar recuperar aquesta relació. Que hi hagi presència de la Universitat amb justa col·laboració i bon enteniment amb l’Estudi General Lul·lià. De tal manera que els nostres premis ja els vàrem entregar allà. En aquest moment tenim la seu a la Universitat, però la volem tenir a Palma; això és irrenunciable. I, mentrestant, volem començar a activar l’Estudi General Lul·lià amb jornades, seminaris, conferències... És molt important que hi hagi vida dins Palma. Hem trobat molt bona acollida per part dels gestors de l’Estudi. (Recordam distints edificis on podrien ubicar-s’hi activitats universitàries). Quan hem passat pels distints Departaments, tots ens parlen de Palma. Tenim una ciutat sense universitat i una universitat sense ciutat; i això s’ha de solventar.

També és importantíssim el tema de les beques, els màsters, els graus. Si no hi ha una bona política només podran accedir-hi les classes més benestants. Un estudi de la Xarxa Vives deia que la universitat no sols reflecteix desigualtats, sinó que en genera, que és més greu. S’han de tenir en compte les diverses circumstàncies que afecten els possibles alumnes: horaris de treball, malalties, càrregues familiars... Si no es tenen en compte les persones, sempre seran els mateixos els qui aniran.

Anau descobrint coses...

La Universitat és un microcosmos. Hi ha submissió, hi ha jerarquia, hi ha capelletes... Jo he vist que el fet de què aquesta universitat començàs amb Matemàtiques i Ciències fa que aquestes dues facultats són com si fossin de primera categoria perquè tenen més catedràtics per a manco alumnes. En canvi, altres que han arribat després... Per exemple, Infermeria, que té moltíssima gent, té molts pocs catedràtics, i quasi tota la part d’ensenyament la suporten els professors associats. Passant pels departaments, hem vist això. En començar el curs que ve passarem per escrit al Consell de Direcció el que hem anat veient amb la visita que hem fet amb en Joan March als distints departaments. S’hauria de posar en marxa ja el que s’anomena “comptabilitat analítica”. Tothom hauria de saber què costa cada estudi; què costa cada estudiant. Això esglaia un poc, perquè poc destapar problemes d’igualtat i de discriminació, però, s’ha de posar en marxa ja! Tenim un 45% de professors associats, que cobren molt poc; els duen molta part de l’ensenyament. Cal que aflori una crítica dins la Universitat. La societat s’alimentarà de la gent crítica, de la gent que vol canviar les coses.

No podem acabar sense una pregunta oligatòria: Facultat de Medicina, sí o no?

No em sap greu que em faceu aquesta pregunta. Jo tenc una sort perquè estic en el Comitè d’Ètica i Investigació des de fa dos o tres anys. Aquest comitè està creat per a garantir els drets del pacient. Quan es fan assaigs clínics amb pacients humans hi ha un comitè d’ètica, a totes les comunitats autònomes, que està format per metges, gent del món sanitari i també hi ha dues persones llegues que solen venir del món del Dret. Vetlam perquè els drets dels pacients estiguin garantits. Miram els fulls d’informació i consentiment. Aquesta circumstància m’he permès tenir contacte amb el món sanitari i escoltar les seves opinions.

I vaig veure que el fet de què hi hagués una Facultat de Medicina seria bo. Primer, perquè estimularia la gent que fa clínica (tota la gent que està fent assistència hospitalària). A totes les ciutats on hi ha facultat es creen sinergies; estàs més al dia, et sent més estimulat; hi ha un enriquiment mutu. Ells comentaven que quan varen fer Son Espases ja feren les instal·lacions. Endemés, aquestes instal·lacions no es feren amb els doblers que són objecte de tant de debat, sinó amb fons europeus. Per tant, jo vaig pensar: la Universitat ha dit que sí, el Consell també ha dit que sí; amb debat, amb polèmica, com sempre, perquè hi ha por de què llevin els doblers a uns altres, però hi ha unes prioritats que no les marca el Consell Social (ja ens agradaria!). Quan el món sanitari troba que sí i la Universitat també crec que és una oportunitat per a la nostra Comunitat Autònoma.

A hores d’ara em sembla que hi ha unes 900 persones pre-inscrites; per a seixanta places. És una tercera part de tots els que s’han pre-inscrit a tota la Universitat. Que no diguin que no hi ha demanda social! Just d’Eivissa n’hi ha setze. Em sembla que amb el cost del Palau de Congressos tenim per cinc anys de Facultat de Medicina. Ens costarà quatre milions cada any quan tota la Facultat, tots els cursos, estigui en funcionament. Jo m’estim més tenir una carretera normal i tenir una Facultat de Medicina.

Per què ha d’esser tot turisme? La Facultat de Medicina captarà gent de fora, bona, i alguns dels bons estudiants quedaran aquí. Va haver-hi molt de debat, perquè s’hi oposaven els de Podemos, i es varen haver d’aclarir bé les coses. En aquell moment el Rector ens va donar aquestes dades: A tota la Universitat, pre-inscrits per al primer any, hi ha 2.868 alumnes. D’aquest, 740 s’havien pre-inscrit a Medicina. D’aquest, n’hi havia 507 de les Illes Balears. 53 eren per canvi d’estudis (gent que ja està estudiant aquí i no havia pogut estudiar medicina). Per tant, hi ha moltíssima gent, massa èxit! El representant de Podemos ens va agrair la netedat del debat, encara que fos molt intens.

Vols afegir qualque cosa més?

M’agradaria presentar la Memòria del Consell Social en el Parlament de viva veu, no sols en paper, i crec que en els estudis universitaris s’ha d’anar al cost zero. En els països on s’ha llevat la barrera econòmica per a accedir a la universitat, s’ha progressat molt més. El país té més possibilitat d’esser lliure, de discernir. A Girona hi ha una proposta per arribat al cost zero en deu anys.

Moltes gràcies, Francisca. Et desitjam molts d’èxits perquè amb ells vendran les millores per a la nostra societat insular.

Documents adjunts