Giaime Pala, Cultura Clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo. Granada: Comares, 2016.

Pep Traverso *

Giaime Pala és un jove historiador nascut a Milà que treballa en la història dels intel·lectuals i en la història del moviment comunista i antifranquista a Catalunya. Es va doctorar l’any 2010 a la Universitat Pompeu Fabra amb una tesi sobre “Teoría, práctica militante y cultura política del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1968-1977)”, treball que va defensar davant un tribunal format per Josep Fontana, José Luís Martín Ramos, Andreu Mayayo, Josep Maria Fradera i Joaquim Sempere.

De bon començament, al llibre que comentem, es defineix amb claredat l’àmbit d’estudi; “El presente libro es un texto que trata de intelectuales bajo el franquismo. Más en concreto, un libro sobre intelectuales militantes que operaron en la clandestinidad por su adscripción a un partido ilegal: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)…lo que realmente quería hacer era el estudio de una organización política que se proponía hacer cultura en la clandestinidad. Este es el hilo rojo que, directa o indirectamente, recorre los capítulos del libro.” (1/3)

La seva proposta metodològica també s’aclareix a la Introducció, “creía necesario ir más allá del escrutinio de su producción intelectual [la dels intel·lectuals organitzats al PSUC] y construirme un enfoque interpretativo que pilotara sobre la historia cultural y la sociología histórica del intelectual; un enfoque, por lo tanto, que me permitiera explorar tanto el pensamiento como la vida de partido de estas personas, sus escritos y su praxis militante, sus problemáticas culturales pero también humanas” (4).

Aquest enfocament metodològic permet l’autor d’oferir respostes essencials per a la correcta comprensió de l’objecte de l’estudi, respostes a preguntes com, “¿cuál era el horizonte cultural del PSUC antes de que entraran en él los primeros intelectuales? ¿Por qué en 1956 algunos jóvenes intelectuales catalanes se hicieron comunistas y pidieron el ingreso en el partido? ¿Cómo era la militancia del intelectual en una organización clandestina como el PSUC? ¿Y de qué manera la pensaron los intelectuales a lo largo del tiempo? ¿De qué se habló en las revistas culturales del PSUC? ¿Y cómo veían sus intelectuales el relanzamiento de la cultura propia, la historia del catalanismo y la solución de la cuestión nacional catalana tras la cesura histórica de 1939? ¿Cuál fue la relación entre la dirección del partido y sus intelectuales? ¿Y por qué, en un determinado momento se torció?” (4)

El període històric treballat va des de l’aparició de la revista Cultura Nacional al setembre de 1954 fins a la dissolució del Comitè d’Intel·lectuals a finals de 1971. Aquesta “història” es narra al llarg de set documentadíssims capítols:

Al voltant dels anys 50 es produeix un relleu a les direccions del PSUC i del PCE, tenen lloc canvis organitzatius i canvis estratègics amb la política de Reconciliació Nacional. Al setembre de 1954 apareixerà la revista Cultura Nacional, editada i elaborada a París, de la qual s’editaran tres números. Es tracta d’una publicació molt poc coneguda, adreçada als intel·lectuals, però molt lluny de la realitat social i política espanyola; “el interés que pueda tener el análisis de los contenidos de Cultura Nacional reside en la lectura historiográfica de las señas de identidad de una concepción de la cultura con arraigos en el humus ideológico estaliniano.” (8)

Però, com afirma GP, l’estudi d’aquesta primera publicació per a intel·lectuals és necessari per a entendre les diferències que es donaran entre la generació de militants històrics i la dels joves intel·lectuals que ingressarà al PSU a partir de 1956.

El segon capítol tracta de la creació i desplegament del Comitè d’Intel·lectuals del PSUC, de com una dotzena de joves es va adreçar al partit -i això ja és una singularitat- durant 1956, hi va ingressar i va conformar allò que en aquells temps s’anomenava, el front ideològic. El mateix any ja es va formar un Comitè d’Intel·lectuals amb tres nuclis de militància aïllats entre si per qüestions de seguretat.

Hi trobarem noms com Francesc Vicens, Victor Mora, Manuel Sacristán, Luís Goytisolo, Joaquim Jordà, Salvador Giner, Octavi Pallissa, Josep Fontana i alguns més. Entre altres qüestions, el capítol explica el desenvolupament i enfortiment del Comitè fins mitjans la dècada dels seixanta; com aquell nucli d’intel·lectuals va entomar diferents esdeveniments polítics com el fracàs de la Jornada de Reconciliació Nacional del 58 i de la posterior Vaga Nacional Pacífica o la famosa caiguda del 57.

El cas és que “a principios de 1963, el partido había conseguido estructurar un potente Comitè con células de ramas profesionales -para que el intelectual trabajara “metódica y organizadamente para movilizar a toda su “especie” intelectual en la defensa de sus intereses”- y coordinado por un Comité interno finalmente reorganizado para dar orden a los nuevos ingresados.” (40)

El capítol tercer analitza la visió que els intel·lectuals organitzats al PSUC van construir sobre la cultura catalana i el fet nacional català. Aquesta anàlisi es fa al voltant de dues revistes i un estudi històric. La revista Quaderns de Cultura Catalana de la qual van aparèixer quatre números entre 1959 i 1960 més un cinquè dedicat a les vagues d’Astúries del 62 i la revista Nous Horitzons que la substituirà al 1960 com a revista teòrica del PSUC amb un consell de redacció integrat, entre altres, per Arnau Puig, Francesc Vallverdú, M. Sacristán, Josep Solé Barberà, Oriol Bohigas, Jordi Solé Tura, Pere Ardiaca, Josep Fontana i Francesc Vicens.

L’estudi històric al qual fèiem referència duia per títol El Problema Nacional Català, es va publicar en dues parts, la primera al 61 i la segona, a Mèxic, al 66; “la mayor contribución del PSUC al análisis de la cuestión nacional […] un estudio histórico acerca de la formación de la nación catalana y del movimiento catalanista organizado …” (55) Aquest interessantíssim capítol permet una lectura purament històrica i una altra ben actual respecte a les hegemonies que es teixeixen al voltant del procès independentista a la Catalunya dels nostres dies.

La crisi Claudín/Semprún ocupa una bona part del capítol quart que s’inicia amb el relat del fracàs de la manifestació a Canaletas de dos de maig de 1963 en protesta per l’assassinat de Julián Grimau. Els intel·lectuals es van quedar sols, es van produir nombroses detencions i posteriorment la crisi del front ideològic amb crítiques a la direcció que continuava a l’exili amb la conseqüència de “desconocer, con mentalidad de exiliado, la realidad concreta de nuestro pueblo y de nuestro país.” (71) Al capítol no s’analitzen tant les discrepàncies i debats que van tenir lloc l’any 64 a la direcció del PCE entre les postures de Santiago Carrillo i les de Claudín i Jorge Semprún, com les repercussions que tot aquest assumpte (expulsions incloses) va tenir respecte al Comitè d’Intel·lectuals. Malgrat el desacord, aquests van acabar fent pinya per preservar la unitat del partit, va ser “una notable retirada” en paraules de la direcció.

Els anys 1965/67 -i així entrem al cinquè capítol- són de crisi de la revista Nous Horitzons, que es nodreix fonamentalment d’articles provinents de l’exterior, escrits per militants exiliats, amb temàtiques allunyades de la realitat espanyola. Al 1967 un nou Consell de Redacció (M. Sacristán, F. Vallverdú, Josep Fontana, Josep Termes, Xavier Folch, Giulia Adinolfi i Juan-Ramón Capella) es farà càrrec de la revista i es mantindrà fins al número 24 que apareixerà al 1971. En paraules de GP, “no es exagerado afirmar que el Nous Horitzons de esta etapa fue la única tentativa, no ya del comunismo español sino en todo el comunismo ibérico hasta mediados de los setenta, de estructurar un tipo de crítica marxista integral, que abarca lo técnico y lo humanístico, lo local y lo internacional.”

En paraules de Sacristán, una aposta per “un programa gramsciano, de crónica crítica de la vida cotidiana entendida como totalidad dialéctica concreta, como la cultura real. Esto no es interpretación a posteriori: ese programa era explícito y querido por los redactores.” (98)

Als dos darrers capítols s’analitzen els desencontres, les tensions entre el Comitè d’Intel·lectuals i la direcció del PSUC aquesta dissoldrà el Comitè a finals de l’any 71 aprofitant una reestructuració organitzativa de caire territorial i descentralitzadora. Es dedica un bon espai a la crisi personal i política de M. Sacristán, una de les figures centrals del front intel·lectual; una vegada passats els moments més difícils de la crisi Claudín/Semprún, Sacristán havia passat a ser membre del Comitè Central, del Comitè Executiu i responsable dels intel·lectuals i va mantenir-se en els seus càrrecs fins l’any 1969 en què va presentar la dimissió.

Seran temps difícils, els intel·lectuals xocaran constantment amb la direcció a propòsit de la forma d’organització del front dins el partit, de la forma d’articulació de la doble condició d’intel·lectuals i militants. Però també fora de les nostres fronteres passaven coses que afectaven al moviment comunista, com la invasió russa de Praga. Un altre aspecte d’aquest conflicte tenia a veure amb la política del PCE en relació amb la sortida al franquisme, va ser conflictiva la declaració d’abril del 67 on el partit per tal de dur la democràcia a Espanya es mostrava disposat a pactar “con aquellos sectores del régimen que ya no comulgaban con las convicciones “inmovilistas” de un Luis Carrero Blanco y que estaban evolucionando hacia la idea de que España necesitaba una democracia de tipo occidental.” (131)

Conclou l’autor, “los intelectuales se comportaron como una suerte de pelotari que devolvía una y otra vez todas las bolas que llegaban de la cúpula, a la espera de unas directrices que veían como urgentes.” (144)

Acabarem la ressenya destacant tres aspectes del llibre.

  • Es tracta d’un estudi molt ben documentat, exhaustiu en l’estudi de les fonts. L’autor explicita la seva orientació metodològica i concreta els objectius així com les preguntes que es proposa respondre.
  • Estem davant d’un text que delimita clarament el període a estudiar però obert en la seva projecció; a les pàgines finals se’ns diu que “las conclusiones de un libro no deberían servir sólo de cierre de lo escrito anteriormente, sino también de apertura de nuevas inquietudes historiográficas.” (157)
  • Entre aquestes s’assenyalen, a) què va ser dels intel·lectuals del PSUC després de 1977 (any del IV art. Congrés)? b) La trajectòria de la revista NH durant la transició. c) El desencantament dels intel·lectuals durant el postfranquisme. d) El paper dels intel·lectuals al “decisiu” V è Congrés de 1981.
  • A més d’una lectura “històrica” el libre permet una altra de ben actual, especialment -però no tan sols- el capítol tercer. El PSUC, a la seva trajectòria, ha estat segurament la força d’esquerres que més va fer per entendre i posicionar-se sobre el fet nacional català. Aquestes anàlisis, les seves anàlisis, ens poden ajudar a entendre allò que anomenem “el procès” català, les propostes d’hegemonia i resolució que al seu voltant es plantegen. Anàlisi d’història en present que l’esquerra necessita, més enllà de declaracions públiques, de consignes i formulacions que es fan vertaderes a força de repetir-se. Alguna cosa semblant a allò que abans es denominava anàlisi de classe.

Documents adjunts