La vertadera Enginyeria Social

Joan Amorós *

Mestre de primària, director del CEIP Can Misses i membre de l’Assemblea de Docents d’Eivissa i de Pitiüses per l’Acord Educatiu

Darrerament un terme reapareix en escena amb una freqüència elevada. La boca d’alguns grups d’ideologia conservadora no deixen de repetir un terme com qui ha fet una gran descoberta. L’expressió Enginyeria Social s’esmenta d’un temps ençà de manera reiterada i sempre amb la intenció de criticar unes opcions polítiques arreu del països de parla catalana, sense adonar-se’n de la seua primera errada: no es pot aplicar aquest terme a tres territoris que, si en algun aspecte s’assemblen és, justament, en les seues diferències.

El terme, que va derivar fa més d’un segle de la publicitat a la política, té més d’un segle de vida i podria definir-se com la implementació per part de governs, organitzacions o col·lectius, de programes o accions per influir en la societat o modificar comportament socials. El vocable, en l’àmbit on el circumscrivim, té una clara connotació negativa. Malgrat això, dins d’ell podríem incloure lleis, ordenacions, normes o fins i tot tradicions.

Actualment, i pel que respecta al nostre àmbit lingüístic, la veu s’empra per acusar el nacionalisme polític de practicar aquesta enginyeria, amb la fosca intenció de rentar ments i apropar a la població al seu postulats. Fins i tot, el duen dins l’àmbit educatiu, amb el net propòsit de destapar l’afany adoctrinador que tenen gran part dels que formen aquest sistema.

Una vegada introduïda la temàtica, volem destacar dos factors que al nostre parer seran imprescindibles: la comparativa i la realitat.

Comparem: els conservadors (sobretot el nous conservadors) empren la frase acusadora sobre els partits anomenats nacionalistes de l’àmbit catalanoparlant. Haurien d’anar alerta ja que en comparar polítiques, algun dia poden rebre de la seua pròpia medicina. Sense anar molt lluny, les entitats que es veuen atacades per practicar l’enginyeria social podrien usar la mateixa acusació per definir el que els propis atacants fan, ja que hi ha un govern estatal conservador, o el que ha hagut les darreres dues dècades al País Valencià.

En el cas de la nova dreta, bé farien d’evitar segons quines denúncies sinó volen acabar patint-les a les seues carns. Ja coneixem quines han estat algunes de les seues decisions al parlament català, com quan varen sortir del Parlament per evitar votar una moció contra el franquisme, un règim conegut per, aquest sí, bastir un entramat de mitjans, cinema i escola que exemplificava vivament una vertadera enginyeria social en la seua accepció més negativa.

No obstant això, les forces nacionalistes haurien d’evitar certs comportaments més propers al patriotisme mal entès i cercar posicions properes a la frase d’en Joan Fuster “si som nacionalistes, és perquè ens obliguen”. Això és, no ser nacionalistes, sinó estar nacionalistes. L’objectiu és clar: una vegada aconseguida la normalitat com a país, deixar d’estar nacionalista.

Aquesta normalitat a la que ens referim i que de cap manera tenim, fa que reprenguem ara el segon concepte. El de la realitat. I és que, la realitat és obstinada. Apreciam que la llengua és un de les seues principals armes d’atac. Defensen el bilingüisme, però només en els àmbits on el català conserva una situació mínimament normal: a l’escola i a l’administració pública. D’exemples, en sobren. No els escoltaràs mai reivindicar aquest bilingüisme a la justícia, a les forces de seguretat de l’estat o als mitjans de comunicació. És un bilingüisme d’una sola direcció. La realitat fa que tinguem un sector de la població bilingüe, la catalanoparlant. Molt poques vegades a l’inrevés. Els mateixos que s’erigeixen en els defensors de la igualtat de llengües són els primers que fomenten la desigualtat gràcies al nul ús que fan de l’idioma minoritzat. Cau pel seu propi pes la consideració que tenen per una i per l’altra llengua.

Analitzats aquests dos factors, seguim amb aquells qui sofreixen la segona unitat de la bateria d’atacs: l’escola. Consideren aquest sector com un dels elements primordials de l’estratègia d‘orientació política, amb el concepte adoctrinament. Sota l’aixopluc del trident llengua, bandera i ideologia intenten convèncer d’una realitat que només existeix en els seus prejudicis. I és que, qualsevol fet neutral susceptible de ser interpretable el duen al seu terreny com absorbits per un remolí insalvable.

Per explicar aquest fet, recorrerem a la psicologia: les seues fòbies, són, justament, les seues fílies. No són baladí aquestes interpretacions que els neoconservadors fan de fets objectius. Són la prova fonamental del que en castellà es diu “Piensa el ladrón que todo es de su condición”, i que en psicologia es coneix amb el terme projeccions: la tendència de les persones a percebre el món exterior amb continguts del món interior. Com a mecanisme psíquic de defensa que és, les projeccions pretenen expulsar de dins tot allò relacionat amb els propis sentiments, pensaments i desitjos, per atribuir-ho a altres persones. El cercle es tanca quan una vegada atorgada aquesta atribució a l’altre, reaccionen enfrontant-se a ella. Per tant, tot allò que li atribueixen a l’altre és allò que més els molesta, justament, perquè està dins d’ells mateixos. I la cirera del pastís: aquestes projeccions són selectives. Escullen l’ocasió per reafirmar-se en la seua opinió i reforçar la suposada teoria.

Davant tot el canvi educatiu que sense aturador s’està produint a les Illes, mostren una virulència que només és explicable des de la por. Comparen, sense vergonya alguna, els elements d’aquest canvi amb règims totalitaris. S’escuden amb l’ensenyament sense més quan hom vol dotar als infants d’educació. S’oculten darrere la mera instrucció, quan els parlam de cohesió social i aprenentatge cooperatiu. Al·ludeixen la necessitat d’obtenir èxit escolar, sense reconèixer la importància dels contexts. S’amaguen sota la transmissió de coneixement, quan enfocam el futur cap a un pensament crític i la capacitat d’aprenentatge continuat. Assumeixen que als centres hi ha adoctrinament, per construir realitats basades en mentides, al més pur estil goebbelià.

I no badaran. No aturaran. Moren, i per això, l’esperit de supervivència els farà moure’s ràpid, cridar fort i insistir sense defalliment. Tenen por. Endevinen un futur en el que ells no estan presents. Perquè una escola que educa és una escola que aconsegueix ensenyar. Perquè una escola que uneix i coopera, és una escola que permet treballar i afrontar els problemes en la seua integritat i des de la col·laboració. Perquè una escola equitativa, és més justa en dotar d’oportunitats a tothom. Perquè una escola que fa pensar i et permet aprendre durant tota la vida, és el pitjor dels malsons que aquesta gent pot viure. Perquè aquesta escola no és com ells la volen, com les seues projeccions ens indiquen, traïts per un subconscient que mostra a Goebbels com a referent a seguir.

Que ningú s’enganyi. Projecten les interpretacions del que voldrien ser. Perquè la vertadera enginyeria social és la que ara vivim fruit de molts anys de foscor. La vertadera enginyeria social és la que et du a canviar de llengua quan el teu interlocutor se t’adreça en castellà. La vertadera enginyeria social és el predomini als mitjans de comunicació del castellà. La vertadera enginyeria social és que s’hagi de suspendre un judici perquè el jutge no entén la llengua pròpia d’un país. La vertadera enginyeria social és la que fa bilingües només als parlants d’una llengua, mentre se’ls acusa de radicals per aquells que són monolingües. La vertadera enginyeria social són aquelles famílies catalanoparlants que eduquen els seus descendents en castellà. La vertadera enginyeria social és la que a una reunió nombrosa amb un castellanoparlant, aquesta sigui la llengua de comunicació. La vertadera enginyeria social és la que du massa anys entre nosaltres fruit d’un sistema que aquesta gent, nostàlgica, enyora.

Mentre, nosaltres, hem de seguir desfent la teranyina amb l’esperança nacionalista d’algun dia, deixar de ser-ho.

Documents adjunts