Del Myotragus a Cecil Metel. Un viatge a la prehistòria de Mallorca i Menorca

Mark Van Strydonck*

Maties Garcias*

Professor d’EOI*

Una visió externa de vegades ens va bé. En el món de l’arqueologia mallorquina i menorquina, n’hi ha hagudes moltes, de visions i interpretacions fetes per externs: Lilliu, Pericot, Waldren, per citar-ne només alguns. Ara també cal esmentar Mark Van Strydonck, del Reial Centre d’Estudis del Patrimoni Cultural de Brussel·les, que l’any 2002 va publicar en flamenc aquesta obra de síntesi sobre la prehistòria balear i que –després de les edicions anglesa i alemanya de 2014– arriba en català. Ho fa gràcies a la traducció d’Antoni Puig Palerm, arqueòleg i membre de l’Associació Cultural Sa Torre, el projecte “autogestionat, independent i idealista” que també ens posa a l’abast la pàgina web www.myotragus.org, una eina complementària per resseguir els temes i llocs esmentats en el text.

L’explicació de la nostra prehistòria que fa Stryndonck abraça des dels primers pobladors fins a l’arribada Cecil Metel i la consegüent romanització a partir del 123 aC. Apropat a Waldren i altres autors relacionats amb el nucli d’estudiosos de Deià, ens ofereix dades de la geografia insular remota, del clima d’aleshores i del procés que va de la gènesi a l’extinció del famós Myotragus, la cabra-ratolí que habità les nostres terres. No hi falten explicacions sobre els canvis astronòmics experimentats al llarg dels segles, com per exemple el culte a l’Estrella del Sud, abans present en el nostre firmament nocturn.

En tot moment, l’arqueòleg flamenc afronta amb mètode científic les incerteses i els dubtes que envolten el passat més remot de les dues Balears (Eivissa només hi surt tangencialment perquè les Pitiüses, com se sap, són un altre món prehistòric). Fruit d’aquesta nova visió de l’arqueologia, es pot concloure que Mallorca no va ser habitada tan prest com es pensava a final del segle XX: només a partir del tercer mil·lenni aC hi ha presència constatada d’humans en un procés ràpid i que –segons sembla– aviat passa de la presència esporàdica a l’assentament permanent d’unes comunitats humanes que no devien venir del llevant peninsular, sinó de més al nord, possiblement del Llenguadoc actual.

Així comença el període pre-talaiòtic, que inclou el neolític tardà, l’edat del coure i l’edat del bronze, un llarg lapse que pot abraçar des del 2.300 fins al 1.300 aC, poblat, i, com que els recursos s’han d’administrar, comença un i que deixa vestigis com l’abric de Son Matge i les posteriors cabanes de Son Ferrandell- Son Olesa i (Valldemossa), la naveta de Son Colom (arran de mar, a Artà) i els dòlmens funeraris de la badia d’Alcúdia: Son Bauló (Santa Margalida) i s’Aigua Dolça (Artà). En aquest llarg període, ja a partir del 1.800, s’inicia l’etapa mitjana i final de l’edat del bronze i els humans habiten en navetes i destinen les coves a l’enterrament, unes sepultures que a Menorca en un moment donat es fan en espectaculars navetes com la dels Tudons (Ciutadella).

Un altre tòpic que combat Strydonck és la procedència oriental de la cultura talaiòtica mallorquina i menorquina. Aquest és, sens dubte, el moment culminant i més esplendorós que la prehistòria balear, amb els poblats de talaiots, els santuaris mallorquins i la singularitat menorquina de les taules. Tot plegat correspon a l’edat del ferro i se suposa que el territori està densament temps de complexitat social. El canvi, però, no es produeix per una invasió dramàtica, sinó per evolució gradual de la població indígena cap a la cultura talaiòtica. Bous, ocells i estatuetes de guerrers són elements de culte fabricats amb bronze. Les coves esdevenen els espais d’enterrament, a excepció de la singular necròpolis de Son Real, un bigarrat conjunt de tombes arran de mar.

El món talaiòtic passa per períodes d’aïllament amb relació al món exterior (fenicis, grecs), fins que, amb el temps, s’hi relaciona fecundament, però sense esdevenir colònia púnica, com sí que fa Eivissa (654 aC). També s’hi succeeixen moments de pau i de clara violència, i per això progressivament apareixen armes i muralles als poblats. Al final, els balears excel·leixen com a foners que es lloguen com a mercenaris.

Molt sovint, però, tot són hipòtesis i es constaten divergències entre estudiosos. La difícil conservació de les restes no els ho posa fàcil i les fonts d’alguns escriptors clàssics no sempre són prou fidedignes. En tot cas, els romans, quan ja fa molt que dominen la península, desembarquen a unes illes que no els interessen gaire més enllà que per esvair un niu de pirates. Malgrat això, comença una certa colonització amb la fundació d’algunes ciutats (Pollentia, Palma...), però sempre amb la convivència amb el món indígena, ja clarament postalaiòtic.


Si ara som on som, és perquè també venim d’aquell món tan difícil d’escatir. Cal agrair la tasca dels qui s’esforcen a aclarir-nos el misteri del nostre temps remot.

Mark Van Strydonck. Del Myotragus a Cecil Metel. Un viatge a la prehistòria de Mallorca i Menorca. Manacor: Associació Cultural Sa Talaia, 2016.

Documents adjunts