El BREXIT: rompre o canviar el model europeu


Pere Sampol i Mas*

Director de la Fundació Emili Darder*

Els grans mitjans de comunicació ens han presentat el resultat del referèndum celebrat al Regne Unit com una victòria de les forces més conservadores i reaccionàries, un triomf de la por davant el progressisme dels partidaris de continuar en la Unió Europea. I, evidentment, en gran part ha estat així, però s’amaga que bona part dels qui han votat per sortir de la UE ho han fet per disconformitat amb el rumb que estan seguint els dirigents que la governen. Aquesta visió es compartida per cada vegada més ciutadans europeus.

La veritat és que, des de fa temps, la Unió Europea està provocant la desafecció de la majoria de ciutadans. Els referèndums de ratificació de la Constitució europea celebrats l’any 2005 als Països Baixos i a França varen suposar el triomf del No. Així com el celebrat a Irlanda, l’any 2008, en què també triomfà el No. Aquests resultats ja eren un indici de la poca identificació d’una part de la ciutadania amb el projecte europeu. Des d’aleshores, amb l’esclat de la crisi econòmica, el rebuig a les polítiques europees s’ha multiplicat. Les polítiques d’austeritat imposades per uns dirigents que no són elegits directament pel poble, la xenofòbia contra els immigrants fomentada per l’extrema dreta, el rescat de grans entitats financeres... són un conjunt de factors que han debilitat aquell gran projecte polític que havia de transcendir el Mercat Comú.

A tots aquests factors, hi hem d’afegir les negociacions del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units, duites amb un gran secretisme fins que Greenpeace va divulgar l’esborrany del Tractat, que revelà que donava carta blanca a les grans corporacions empresarials per burlar la legislació europea de protecció de la salut i del medi ambient.

I ara què? Cap on ha d’anar la Unió Europea? El sentit comú ens diria que només hi ha un camí per salvar-la i potenciar-la: aprofundir en els valors que han fet d’Europa el territori del món amb més democràcia, benestar social i protecció dels desafavorits. Per aquest motiu, el respecte a la diversitat cultural, la sanitat universal, l’educació pública i laica, un sistema fiscal re-distributiu, la regulació del sistema financer, el respecte al medi ambient, la defensa de l’Europa dels pobles... són principis que s’haurien d’enarborar per tornar a seduir la ciutadania europea.

Des d’aquest punt de vista, el Brexit haurà servit per repensar Europa. Un grup d’intel·lectuals francesos han publicat un manifest en el qual reclamen àmplies reformes a la Unió Europea. Interpreten que el poble britànic ha manifestat de manera sobirana la voluntat de mantenir el control sobre les decisions que li afecten. Però, contràriament a l’intent d’instrumentalitzar el Brexit que en fa l’extrema dreta francesa, la qual proposa seguir les passes del Regne Unit i també sortir de la UE, els intel·lectuals francesos veuen una oportunitat en el vot britànic. Afirmen que bona part dels ciutadans europeus ja no accepten ser governats per instàncies no elegides, que funcionen amb opacitat. En aquest sentit, proposen la celebració d’una conferència a partir del model de la conferència de Messina de 1955, que va permetre superar les diferències entre els països fundadors de la UE i aprovar el Tractat de Roma. Aquesta conferència hauria de servir per renegociar els tractats en tres qüestions fonamentals: la democràcia, la prosperitat i la independència estratègica.

Així, proposen retornar a la sobirania i a la democràcia en una Europa confederal fruit de la cooperació entre les nacions per tal de reorganitzar les competències i la forma de designació de les institucions europees (Consell, Comissió, Parlament, Tribunal de Justícia, Banc Central Europeu).

També aposten per retornar a l’economia europees les claus de la prosperitat, revisant les regles actuals en política econòmica i monetària, fugint del paradigma neoliberal i del model mercantilista alemany.

I, finalment, pretenen dotar Europa de la capacitat estratègica que mai no ha exercit, restablir el diàleg amb Rússia, país europeu imprescindible per a l’establiment de polítiques de seguretat comunes i definir polítiques de co-desenvolupament respecte Àfrica i Orient Mitjà.

I és que, a poc a poc, les institucions europees han caigut en mans de neoliberals seguidors de la doctrina de l’Escola de Chicago. En les propostes per sortir de la crisi econòmica han estat més papistes que el Papa, imposant unes mesures d’austeritat que ni la pròpia Reserva Federal dels Estats Units va seguir. Pel que fa a la política exterior, els dirigents europeus han fet seguidisme de la política bel·licista de l’OTAN, participant del cop d’estat a Ucraïna, que ha portat els neonazis al govern i ha desestabilitzat la frontera amb Rússia, fet que ha suposat greus perjudicis econòmics a la pròpia Unió europea.

En definitiva, tres grans forces pugnen pel futur d’Europa: el conservadorisme dels actuals dirigents, que fan seguidisme dels Estats Units; l’extrema dreta, que agita els fantasmes de la immigració i la misèria fomentant els nacionalismes d’estat i, finalment, els qui propugnen una Europa que lideri els valors de la democràcia, la prosperitat i la cooperació internacional.

Documents adjunts