Els mestres novells

Vicenç Jasso Garau*

Doctor en Filosofia i Lletres*

Catedràtic de Teoria i Història de l’Educació a la Universitat de les Illes Balears*

No és un tòpic assegurar que els mestres han exercit una influència pregona en la configuració de la roda de la nostra vida. Tenc presents, assenyaladament, el senyor Andreu Ferrer Ginard, a l‘escola preparatòria de batxillerat de l’Institut Ramon Llull, i la senyora Catalina Bonet, a l’Escola Unitària de Pàrvuls del carrer Rosselló i Caçador de Ciutat, la qual fou alumna de la meva mare a S’Alqueria Blanca.

La Facultat d’Educació de la UIB em va convidar a fer una breu conferència als mestres d’ensenyança primària, que celebraven la seva graduació el dia 27 de juliol. Resumiré el que vaig dir amb paraules que brollaren, ensems, de la ment i del cor.

La decisió de lliurar-se a l’educació sol provenir, adés de l’inesborrable record d’un professor, adés del ferm anhel de donar ple sentit a la vida, contribuint al millorament de les persones mitjançant l’educació escolar i ajudant els nins i les nines en un període decisiu de la seva existència.

L’alumnat és ben conscient de la seva adscripció al grup de pertinença d’estudiants de mestre, i van acomodant el seu capteniment al grup de referència dels professionals d’ensenyança primària.

El model tecnològic dels estudis implica un cabal de coneixements, que es poden dur a terme: teoria i acció.

Els alumnes de magisteri en el decurs de les pràctiques no es senten desorientats, insatisfets o decebuts, com pot passar als estudiants que no tenen quasi cap coneixement de la seva futura ocupació, ja que han complert, ben bé, quinze cursos als diferents nivells d’ensenyament.

La societat confia al professorat el tresor de les noves generacions, i espera que els atorguin un altre tresor, la necessària i irreemplaçable educació escolar, noble i fecunda tasca.

Els éssers humans són homes i dones gràcies a l’educació. En tots els tractats d’antropologia, adés cultural, adés filosòfica, s’atorga a l’educació el primer lloc en la comesa de la formació de les persones.

Als mestres i a les mestres ens mou una força intensa per oferir als nins i a les nines les coses i les paraules, en abundància.

A les nostres aules seguim el curs de l’evolució de la ciència i de la cultura, amb l’acompanyament lluminós i il·lustratiu de la pedagogia, que facilita els coneixements d’acord amb els ritmes evolutius de l’alumnat. Recollim els lucres del realisme del segle XVII, atorgant a les ciències naturals un lloc privilegiat; del segle XVIII, el missatge de l’elogi de la terra, de la il·lustració i de la bondat natural de l’home; del segle XIX, la lluita per a la implantació dels drets humans (polítics, cívics, socials i culturals), en el marc d’una societat democràtica, fonamentada en la llibertat, la igualtat, i la fraternitat; del segles XX i XXI, l’afany per a la pau, la convivència i l’ajuda mútua entre tots els pobles i l’ús de la tecnologia per millorar el coneixement i la forma de viure de totes les persones.

El centre escolar ha d´ésser l’obrador de la humanitat, el laboratori d’una societat democràtica i, en la mesura del possible, el principi d’un món feliç. El professorat ha de tenir els medis adients, i emprar les millors estratègies, per a instruir i formar l’alumnat en el progrés imparable d’una societat humana, democràtica i tecnològica.

En el tracte amb els deixebles i les deixebles i amb els companys i les companyes sempre hem de tenir en compte el fulgent principi de la dignitat humana que ens fa a tots iguals i coparticipants dels mateixos drets i obligacions. L’autèntica relació educativa és fruit de l’encontre de l’aprenent i del docent, que intercanvien llur cabal de pensaments, afectes i experiències. Tenguem sempre present que els nins i les nines, des d’una edat molt tendra, en torn dels dos anys, són éssers culturals; són conscients, en cert grau, de la seva relació amb la societat, la qual cosa els mou a aprendre llurs formes de vida, és a dir, la cultura.

Vull recordar en quatre verbs, sobreplens d’acció, en què consisteix l’educació: conèixer, comprendre, estimar i ajudar.

Ens hem d’esforçar en conèixer els membres del grup de classe, en l’àmbit global (antropològic, psicològic i sociològic), i en la seva individualitat: problemes, projectes i conductes personals palesen la seva condició d’éssers irrepetibles i insubstituïbles.

La comprensió no serà difícil: la teoria i l’experiència ens ajuden, per més que sempre hem de pensar en la individualitat de les persones, la qual cosa relega les receptes genèriques a un graó secundari.

L’amor pedagògic és indispensable; els nins i les nines esperen un afecte peculiar de part nostra, que ells entenen perfectament, quan diuen: el mestre o la mestra ens estima.

Ajudar és la labor del professorat. Hem de facilitar l’aprenentatge, explicar els continguts del curriculum, solucionar els dubtes, i encoratjar els que tenen alguna dificultat. L’aforisme herbartià conjuga els dos objectius de la ajut pedagògic: educar és instruir i instruir és educar.

Recordem, sempre, el valor i l’energia de l’hàbil paraula mestrívola: un discurs sincer, afable i familiar, que ha de donar confiança, atorgar força i manifestar l’alegria que sentim en el nostre treball quotidià.

Pens, sovint: tant de bo! que tots els qui es dediquen a ensenyar, en qualsevol nivell, fossin mestres.

Vull acabar recordant que la meva mare, Magdalena Garau Ferrà, era mestra nacional. Va estudiar a l’Escola Normal els anys 1913-1917, quan aquesta institució ja era totalment estatal i no estava vinculada a una congregació religiosa femenina. Adesiara llegesc els seus apunts, especialment els d’història, de pedagogia i de literatura. Aquelles professores enaltien els lucres de la Corona d’Aragó, de la Revolució Francesa i de la democràcia; també, les idees pedagògiques de Ramon Llull, Locke, Rousseau, Kant, Pestalozzi i Froebel, i la bellesa engrescadora de la prosa i de la poesia. Ma mare em va ensenyar a llegir, em va acompanyar en el procés de l’aprenentatge de l’escriptura i em va iniciar en els coneixements matemàtics. Anar a passejar amb ella era una autèntica lliçó del que ara deim pedagogia ambiental; llavors s’anomenava lliçons de coses. Quan creia que ja havia parlat de la meravellosa naturalesa i de la ciutat educativa, em contava relats històrics i engrescadores anècdotes.

Els que aquella tarda es varen graduar faran el mateix amb la fillada i amb l’alumnat. Han escollit la millor professió. Veient la seva ferma il·lusió i jovenívola alegria podem estar ben tranquils: el futur del nostre poble i l’educació dels qui aniran naixent i vivint a les Illes Balears, està en bones mans. Tots els graduats i nosaltres estam d’enhorabona.

Documents adjunts