Joan Mas Verd

Montuïri, vila republicana*

Escrits 1930-1936*

Sant Cugat del Vallès: Associació d’Idees, 2016*

Pep Traverso*

“La revolución es la imposición de un nuevo sentido común que reviente el viejo orden”

Rafael Poch. La Vanguardia, 6/8/2016.

Tal i com diu el cartell, el passat sis de maig, a Montuïri, com no podia ser d’una altra manera, es va presentar el llibre que ara us ressenyarem; va obrir l’acte en Guillem Mas Miralles, l’autor de la Introducció i de les Notes, ens va situar històricament al Montuïri d’aquells anys, fotos dels personatges més importants d’aquesta valent i dissortada història. Na Magdalena Jaume i en Josep Quetglas (autors de la recerca documental i de l’edició d’aquest llibre que forma part de la col·lecció Associació d’Idees de la Fundació d’Investigacions Marxistes a les Illes) ens van parlar de la tasca d’investigació feta, del sentit que pot tenir llegir un llibre com aquest als nostres dies: “Les restes amagades de les víctimes del feixisme no són únicament els ossos escampats per fosses i cunetes, que, com escrivia Bernanos, s’aferraven a les soles de les sabates de qui sortia a caminar pels camps de Mallorca. També són les paraules enfonyades dins arxius, solitaris i polsosos, lliurats al consum de les arnes i els historiadors.” Amb un col·loqui es va tancar l’acte inscrit dins l’any Joan Mas promogut per l’Ajuntament.

Llorenç Capellà diu que Joan Mas Verd, Collet (batlle de la vila entre 1931 i 1936) és un dels grans polítics del Pla de Mallorca del segle XX, segurament la seva personalitat política i humana, la seva obra necessiten encara de l’estudi i valoració que es mereixen; durant el seu mandat democràtic va sofrir l’oposició ferotge de l’església del poble representada per el pàrroc Gregori Barceló i pel vicari Pere Maria Torrens i pels terratinents que podem exemplificar en la familia Ferrando; les forces reaccionàries d’aquest país, els terratinents i l’església no s’ho van posar fàcil però ell, el seu equip de govern municipal, els homes d’Esquerra Republicana, l’esquerra montuïrera, en cinc anys van desenvolupar una tasca incansable al voltant de l’educació, la cultura, la salut i el benestar material del poble. L’escola que avui porta el seu nom, escola moderna, única, pública, laica va ser admirada ja en aquells anys fora de les nostres Illes; aquesta escola és encara monument a la seva obra política. Joan Mas Verd, amb trenta sis anys, va ser assassinat el dia tres de setembre a Son Pardo, a Palma.

A les elecciones d’abril de 1931, Montuïri va ser un dels pocs pobles de Mallorca on van guanyar les esquerres per majoria absoluta, el 18 d’aquell mateix mes es va constituir l’Ajuntament format per 7 regidors del Front Únic Antimonàrquic, 2 conservadors, 1 liberal i 1 independent. Joan Mas, que era membre d’Unió Republicana Balear va ser escollit batlle per unanimitat, 10 vots en total (el regidor Miquel Ferrando no havia pres possessió). Aquesta Corporació es va mantenir fins l’abril del 36 en què va dimitir éssent substituïda per una Comissió Gestora que va estar en funcions un parell de mesos, fins al cop militar.

L’obra de l’alcalde Mas es va desplegar en diferents fronts, salubritat pública, festes populars, millora en carrers, preocupació per les condicions de vida dels treballadors del camp i molt especialment diversos aspectes relacionats amb l’educació i la cultura: colònies escolars, menjador escolar, biblioteca pública, escola pública pels més petits i l’escola graduada. El lector tindrà una idea clara d’aquests treball a través de les nombroses actes municipals que conformen el gruix d’aquest llibre.

Llorenç Capellà (al pròleg del llibre de Guillem Mas i Antoni Mateu, Montuïri. L’esclafit de la crispació) diu, “he entès Montuïri com un territori autònom, en el si del qual es generen les tensions socials, que realment s’hi generaren, amb independència de l’espiral de violència que va afectar al conjunt de l’Estat. Aleshores vaig poder entendre el llibre de G.M. i d’A.M. sense interferències. I la conclusió que en trec és que aquella guerra, a Montuïri, tenia una lectura molt simple, ja que era la conseqüència de la por que dominava el món terratinent -i la cultura que generava aquest món: església, costums, ordre- davant la possibilitat d’haver de dialogar amb un d’emergent, que venia abanderat per la paraula cultura.”

Aquesta reflexió necessitaria algunes matissacions, entre elles que és molt difícil entendre aquest microcosmos sense el que està passant a la resta de l’estat o que el verb dialogar s’utilitza en un sentit molt “metàfòric”; però, creiem que té un punt de veritat, els poders, terratinent i catòlic no estavan disposats a permetre un canvi en els costums, i aquí reivindiquem per a aquest a paraula un sentit molt ampli i material, Juan Ferrando, el pàrroc Gregori Barceló o el vicari Pere Torrens no estaven disposats a admetre que el nou subjecte popular que s’estava configurant acabés imposant una nova manera de viure i de ser en societat.

En aquest sentit hi ha dos texts del llibre que vull dur aquí, el primer és de Josep Miralles Garau, Malherba, pagès, assassinat a començament de setembre del 36, va aparèixer al setmanari republicà Ciutadania, número 15, desembre de 1930 i diu així: “República, ¿què és? No importa que yo os lo diga; la misma palabra lo canta claramente. Re-pública: cosa-pública. Es decir, que todas las cosas se hagan en púbico, en presencia del pueblo. República quiere decir buena administración, tiene que darse cuenta a todo el pueblo, y para eso hay que llamarlo y reunirlo sin exceptuar a nadie; hay que darle cuenta detallada de lo que paga; explicarle por dónde y en qué se invierte su presupuesto, ya sea en escuelas, ya en plazas, músicas, etc.; que cada peseta y cada céntimo tenga su destino.¡Ese es el verdadero sentido de la palabra! ¡República!” (pàgina 23)

El segon text és de Joan Mas i també a Ciutadania al desembre de 1930, parlant del seu partit, Unión Republicana Federal, diu, “Su principal misión es reformar las costumbres, instruir, dar a conocer a cada uno sus deberes ciudadanos, hoy en día tan ignorados; hacer sentir, despertar, arraigar en cada corazón un amor grande, puro, bello, sublime, patriótico.” (p. 27) En aquests texts, més enllà del llenguatge florit queda dibuixat amb claredat la proposta republicana, una vida col·lectiva diferente, una nova proposta cultural-material-popular, un canvi de costums.

És difícil la lectura d’aquest libre, però no per la dificultat del seu contingut, les actes dels plenaris municipals que conformen el gruix del text tenen la virtut d’introduir-nos en la vida quotidiana de la Montuïri republicana; la raó de la dificultat està en que a mida que anem pasant pàgines veiem com s’apropa de forma inexorable la barbàrie del 18 de juliol; na Magdalena Jaume i en Josep Quetglas ens ho diuen de bon començament: “No entristeix, sinó que inquieta, angoixa, exaspera veure la passa cega del calendari en aquests documents, ordenats cronològicament, condemnats cronològicament des de 1930, mentre s’atraca dia a dia aquell mes de juliol de 1936, sense poder fer-hi res.” (p. 10)

No hem dit res de l’esclafit de la barbàrie a Montuïri que es va desfermar a partir del 19 de juliol, es troba ben documentat a les abundantíssimes notes a peu de pàgina, serveixi com a homenatge col·lectiu el rescat del nom del que sembla va ser el més jove de tots, ens referim a Miquel Garcias Miralles, Baco, assassinat la nit del 9 al 10 de setembre al cementiri de Palma quan tan sols tenia vint-i-quatre anys.

Amb paraules dels editors acabem la ressenya: “Aquí teniu aquelles paraules, aquelles veus. Llegiu-les, feu-les vostres, feu-les viure: seran al nostre costat, per ajudar-nos a construir el present.”

Pep Traverso, Palma, agost, 2016

Acabo la ressenya pensant i sentint que he entrat a una cambra que es va fent fosca a mida que vaig avançant, que la única cosa que he fet ha estat atravessar un llindar fet de pedres recents; obro el llibre que la col·lecció la guerra civil a Mallorca poble a poble dedica a Porreres i em trobo amb la fotografia d’un nin, Fèlix Parejo Melià, de Can Parejo, nascut l’any 18, rajoler, militant d’Esquerra Republicana Balear i soci del Centre Instructiu de Porreres; el 16 d’agost de 1936 va formar part d’una camionada de porrerencs cap a Manacor, a la nit fou afusellat, tenia divuit anys.

Documents adjunts

  • Joan Mas Verd (OpenDocument Text – 245.8 kB)

    Version OOo Writer de cet article