La llei de fosses, a la fi!

Manel Suárez Salvà*

Vicepresident de Memòria de Mallorca*

Coordinador del Mapa de fosses de Mallorca*

Recentment el Parlament de les Illes Balears, va aprovar per unanimitat la Llei 10/2016, de 13 de juny, per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme, més coneguda com a “Llei de fosses” fent realitat, així, la vella aspiració de l’associació Memòria de Mallorca en què aquesta entitat exigia que la recuperació dels cossos dels homes i dones assassinats i enterrats de qualsevol manera durant la repressió franquista havia de ser objecte de l’acció directa de l’Estat, en qualsevol de les seves institucions, i no es podia deixar en mans d’associacions o de les pròpies famílies.

Durant el mes de novembre de 2010, el Govern Balear, a través de la Fundació Balear per a la Memòria democràtica i l’Associació Memòria de Mallorca van signar un conveni que tenia per objecte la localització de les fosses de la repressió a Mallorca, així com la identificació de les víctimes en tots els casos en què això fos possible. Fruit d’aquell treball, realitzat per un equip d’investigadors de diferents pobles de l’illa, va ser l’elaboració d’un informe exhaustiu que va permetre localitzar, cartografiar i fotografiar un total de 47 fosses i determinar que, en conjunt, contenien les despulles de 2.318 persones, de les quals se n’havien pogut identificar 1.162.

Així doncs, el Mapa de Fosses estava, i està, fet. Durant el mandat de Bauzá i del Partit Popular, ningú d’aquest partit, no es va interessar per conèixer el contingut de l’informe, ni per desenvolupar cap actuació, mostrant un menyspreu insultant envers les víctimes i les seves famílies.

Ara, com deia abans, la llei que ha de servir per exhumar els cossos, en tots aquells casos en què sigui possible, i retornar-los als seus familiars, ha estat aprovada per unanimitat de tots els partits polítics. Això, que en un estat democràtic ja no hauria de ser notícia, en el nostre cas sí que ho és. Mentre les màximes autoritats civils i, atenció, de l’Església d’aquest país es duen les mans al cap quan van als camps de concentració nazis fent de la seva visita un homenatge als espanyols que hi trobaren la mort, aquí, a casa seva, se n’obliden.

Encara és hora que el rei, que porta per títol això de “cap de l’Estat”, es lamenti públicament del patiment dels republicans espanyols que moriren assassinats pel règim franquista. Encara és hora que l’Església d’aquest país admeti públicament que va donar suport, des del primer moment, al règim assassí i, seguint els seus preceptes, demani perdó a la població. Obliden, tots aquests mandataris que entren a peu per davall del cartell “Arbeit match frei”, que allà, i a indrets similars, hi trobaren la mort molts republicans espanyols, mallorquins, que fugien de la repressió ferotge que Franco va instal·lar a Espanya, a Mallorca.

Mentre el Partit Popular, públicament, no condemni el franquisme i no faci fora de les seves files les persones que insulten la memòria de les víctimes, com el senyor Pablo Casado, que troba molt avorrit parlar dels padrins morts durant la guerra, o del seu portaveu, Rafael Antonio Hernando, que va tenir la pocavergonya de dir que alguns només recordaven el seu pare assassinat quan podien cobrar una subvenció; els vots a favor al Parlament de les Illes Balears no passaran de ser una anècdota a nivell de territori espanyol i no permetran que, realment, el país visqui en una democràcia plena, perquè molts d’ells
en són ben conscients, saben que d’aquesta manera, tenen mobilitzat el seu electorat més dretà i instal·len la por al cos a moltes persones que, per la repressió, i per fets com els que he descrit abans, no se’n refien de la història d’aquest país.

Ara, a les Illes, disposem d’una llei que ha de servir per, en paraules del company Tomeu Garí, obrir per tancar ferides. El govern, com ja he dit abans,té al seu abast un informe completíssim, ell Mapa de Fosses que inventaria tots els enterraments il·legals que hi ha a Mallorca i a Eivissa (Menorca té encara una assignatura pendent en aquest camp). Per tant, té lliure el camp d’actuació. No calen grans i profunds debats i anàlisis per veure on són aquestes fosses. Tan sols ha de revisar els informes, posar-los a l’abast dels investigadors i de tots el públic en general amb una publicació i després, mitjançant la Comissió tècnica que la pròpia llei desenvolupa, decidir quina és la primera fossa que s’ha d’obrir.

Es tracta de persones desaparegudes perquè van ser assassinades. Es tracta de famílies senceres que esperen el retorn dels cossos per portar-los amb els seus. Es tracta, per tant, d’emocions. Cal ser molt prudent amb les emocions. Per això mateix, el propi govern ha de liderar tot el procés i no permetre distraccions i discussions “tècniques” que enredin el camí.

Obrir una fossa costa doblers. Algunes molts de doblers. Per tant, el govern té la responsabilitat de destinar cada any, al seu pressupost, la partida econòmica suficient per fer front a l’obertura de les fosses que la comissió tècnica, amb el Mapa de Fosses a la mà, ha prioritzat. Es tracta, ni més ni manco, que de planificar i fer-ho molt i molt bé.

Ha de ser el govern qui es dediqui a la recerca dels seus ciutadans desapareguts. No pot cometre el greu error que ja va fer la llei de la memòria històrica del govern Zapatero que va deixar en mans de les famílies i/o de les associacions memorialístiques la responsabilitat de localitzar i exhumar els cossos. Ben al contrari, aquesta tasca ha de ser una feina de l’Estat, en qualsevol de les seves institucions: govern central, autonòmics, consells insulars i ajuntaments.

Això em porta a la darrera reflexió. Qualsevol anàlisi del Mapa de fosses, qualsevol decisió que la comissió pugui prendre, ha de tenir ben present la figura de l’Ajuntament implicat, perquè dependrà del batle o batlessa la signatura del decret que permetrà intervenir a la fossa, en cas que aquesta estigui en un cementiri municipal. En el mateix sentit, la política de comunicació als ciutadans és determinant. Parlam de retornar persones a la seva societat. Per tant, la seva societat ha de saber quines són les iniciatives i com i quan es faran.

La Universitat de les Illes Balears no es pot permetre quedar enrere en tot aquest procés. La documentació que s’ha generada, els informes que s’emeten, les històries que s’hi contenen, són fonamentals per entendre el nostre passat i la nostra configuració actual com a poble. Tota aquesta informació ha d’estar a l’abast dels estudiants, del professorat, dels investigadors, dels ciutadans que la vulguin consultar. Si, quan acabi el procés, queda arxivada, aleshores tornarem estar com estàvem al principi, amb una informació fonamental a l’abast de molt poca gent, quasi amagada i, això, ja no ens ho podem tornar permetre.

Aquesta llei, la de les fosses, ha servit per tornar obrir els cors i generar profundes il·lusions. Ara, el govern té l’enorme responsabilitat de convertir-la en fets concrets que permetin descansar a les víctimes i a les seves famílies. Les principals entitats memorialístiques de les Illes (Memòria de Mallorca i Fòrum per Eivissa i Formentera) comencen a veure com la seva reclamació històrica, concretada en l’enorme informe titulat Les fosses de la repressió va camí fer-se una realitat.

L’elaboració del Mapa de Fosses va suposar més de dos anys de feina. La localització de les 47 fosses va ser possible gràcies a l’enorme esforç de més de vint historiadors i investigadors que dedicaren hores del seu temps a cercar, entrevistar, investigar i obtenir les dades contrastades que els permetessin, sense cap possibilitat d’error, la localització d’aquests indrets d’enterrament. En tant que coordinador d’aquest equip de feina i de la redacció de l’informe complet, vull fer públic el meu agraïment a tots i cada un d’ells, els grans oblidats en aquests moments, i reclamar que tant el govern, com la comissió tècnica o els ajuntaments no es permetin decidir sobre cap fossa sense tenir en compte l’opinió contrastada de l’autor de cada un dels informes.

No fer-ho suposarà córrer un innecessari risc d’equivocació i això, companys i companyes, no ens ho podem permetre.

Documents adjunts