On va el turisme? Reflexions estivals i reptes normatius

Gabriel Barceló Milta*

Conseller d’Innovació ,Recerca i Turisme del Govern de les Illes Balears*

El passat dia 1 de juliol, dia en què va entrar en vigor l’Impost del Turisme Sostenible, s’havia d’acabar el món del sector turístic (segons les veus més apocalíptiques)... i resulta que hem tingut la temporada amb la major afluència de turistes de la història de les Illes Balears: a falta de conèixer les dades globals de la temporada, de moment sabem que els set primers mesos de l’any ha vingut un 13% més de turistes que l’any passat, i que l’índex de pressió humana indica la presència de més de 2 milions de persones al nostre país durant els dies centrals del mes d’agost. 15 anys després de la primera ecotaxa, un govern d’esquerres recupera l’impost sobre les estades turístiques en temps rècord (abans de complir-se el primer any del canvi de govern), i en compte d’enfonsar-nos, tenim una temporada que bat rècords. A més, els testimonis de nombrosos visitants disposats a satisfer gustosament el nou impost, dimonitzat durant tants anys pel PP, ens ha (re)situat en la llista de destinacions turístiques que cobren aquest tipus de tribut amb total normalitat. Debat superat, idò.

Ara, per tant, ens podem centrar a planificar les inversions i els projectes que es finançaran amb els fons que es recaptaran amb el nou impost, i a dissenyar i elaborar les mesures necessàries per tal d’impulsar un nou model econòmic i turístic, més sostenible des del punt de vista econòmic, social i mediambiental. I dic «un nou model» perquè som perfectament conscient que l’actual no ho és, sostenible. Des del primer moment de la legislatura mantinc que l’excessiva dependència global del turisme de masses i els efectes negatius derivats de la congestió i la saturació fa que les Illes Balears tinguem una economia cada vegada més ineficient i insostenible (això, a banda de la injustícia que suposa el fet que els beneficis de l’activitat econòmica quedin en unes poques mans, i no es generi una prosperitat realment compartida). És pur sentit comú: si tenim un territori i uns recursos limitats, no podem créixer il·limitadament i rebre cada vegada més turistes, any rere any.

En aquest sentit el Govern, per primera vegada, comptarà amb dades científiques per conèixer els indicadors de sostenibilitat, els quals ens ajudaran a establir els límits que poden suportar les nostres illes, i a definir les polítiques que ens permetin diversificar l’economia i compatibilitzar l’activitat turística amb la preservació del nostre territori i els nostres recursos naturals.

Cal recordar que, a banda de l’Impost del Turisme Sostenible, des del Govern ja hem començat a aplicar iniciatives per canviar el model: amb el decret llei de mesures urgents en matèria urbanística vàrem modificar la llei de turisme (i també la llei del sòl i la llei agrària) per tal de recuperar la seguretat jurídica i la coherència amb l’ordenació territorial i urbanística. Per exemple, protegint els usos propis del sòl rústic (tot prohibint-hi grans projectes turístics), o eliminant la possibilitat d’utilitzar ampliacions d’establiments turístics com a excusa per legalitzar construccions fora d’ordenació. Front al model del «tot val» de Bauzá-Delgado-Company, hem recuperat la racionalitat territorial i urbanística.

I ara, de cara als propers mesos, preparam modificacions legals per introduir aquesta racionalitat en altres àmbits: en concret, per establir un sostre de places turístiques i per modificar la regulació de l’anomenat «lloguer turístic». Concretament, els #AcordsPelCanvi preveuen l’adopció de «mesures reguladores del turisme» i la «modificació de la llei de turisme per regular el lloguer turístic». Es tracta de garantir alhora un equilibri pel que fa a la regulació de l’arribada de turistes (reduir la massificació i la saturació) i una distribució més equitativa dels beneficis de l’activitat turística. Les dues qüestions estan molt relacionades, i l’equació perfecta que les lligui no serà fàcil de trobar. En el debat públic que s’ha produït aquest mes d’agost al voltant de la massificació turística s’han tocat aquestes i altres qüestions, sobre les quals pens que és interessant fer algunes precisions.

En primer lloc, per analitzar la «saturació turística» amb correcció i parlar-ne amb propietat hem de comptar amb dades fiables. Ara per ara, sabem que aquest estiu estan venint més turistes que anys anteriors. Com ja he comentat, tenim algunes dades parcials: arribada de turistes del mes de juliol, índex de pressió humana, arribada de passatgers als aeroports... Però encara falten les dades del global de la temporada. I falta conèixer també els indicadors de sostenibilitat que ens indiquin en quin punt la pressió turística portaria els nostres recursos i les nostres infraestructures a una situació de saturació real.

Un altre aclariment: sobre la idea de limitar l’impacte del turisme, des del Govern el que podem fer és establir un sostre de places turístiques. És a dir, modificar la normativa actual per tal d’impedir un creixement il·limitat de l’oferta turística legal, ja sigui a establiments turístics o a habitatges. Actualment hi ha molta oferta hotelera que pot créixer il·limitadament (hotels de 5 estrelles, de ciutat, rurals, agroturismes, hotels que fan determinades reformes...); i la comercialització d’estades turístiques en habitatges no contempla cap limitació legal. La voluntat de l’Executiu és que hi hagi un nombre màxim de places turístiques que es puguin posar en el mercat.

D’altra banda, també he comentat aquests dies que hi hauria una manera a través de la qual l’Administració podria prendre mesures per moderar l’arribada de visitants durant el pic de l’estiu: regulant les nostres portes d’entrada, que són els aeroports. Lamentablement, mentre la gestió d’aquestes infraestructures, bàsiques per a un país d’illes com el nostre, estigui exclusivament en mans d’un organisme centralitzat a Madrid com és AENA, els interessos de les Illes Balears no hi comptaran per res.

La darrera puntualització: si bé és cert que els darrers anys ha anat creixent l’oferta de places hoteleres (nous establiments, ampliacions d’hotels existents, regularització de places), també és cert que les places de lloguer turístic (legal i, sobretot, il·legal) han crescut probablement a un ritme encara major. Si a les Illes Balears som prop d’1.100.000 habitants, tenim poc més de 500.000 places turístiques regularitzades (sumant-hi establiments i habitatges) i en els dies centrals d’agost hi han arribat a haver més de 2 milions de persones, això vol dir que aquells dies hi havia aproximadament 400.000 persones que s’allotgen fora de l’oferta reglada. L’eclosió dels portals web a través dels quals particulars comercialitzen estades turístiques en els seus pisos de manera irregular és una de les possibles explicacions d’aquestes xifres. La prohibició del lloguer turístic als habitatges plurifamiliars (establerta a la llei de turisme de Carlos Delgado, de 2012) no ha servit per eradicar aquesta oferta. Al contrari, el fenomen es va incrementant cada any.

Enllaçant amb la qüestió de la regulació del lloguer turístic, el que és evident és que no són desitjables ni la prohibició total ni la liberalització total del lloguer turístic a edificis plurifamiliars. Com acab d’apuntar, la prohibició total, que és la situació actual, s’ha revelat ineficaç (continua havent-hi lloguer, que en molts casos es fa de manera il·legal, amb el corresponent frau fiscal, etc) i arbitrària (per què a una casa entre mitgeres sí que es poden comercialitzar estades turístiques, i a un apartament davant la mar no, per exemple?). A més, hi ha una demanda per part de propietaris que volen llogar pisos a turistes (que reivindiquen una certa «democratització» de l’accés als beneficis del turisme). I també hi ha una demanda real per part dels turistes, un nínxol de mercat que s’interessa per aquesta oferta.

En l’altre extrem, la liberalització total, que és la demanda dels sectors més liberals, tampoc no és la solució, per vàries raons. En primer lloc, perquè alimentaria el creixement incontrolat de l’arribada de turistes, amb el consegüent impacte en el territori, en el consum de recursos, etc. També donaria via lliure a una mutació del model turístic per primar el turisme residencial per damunt de l’hoteler, la qual cosa provocaria una penetració cada vegada més intensa de turistes a zones residencials (augmentant la percepció entre els residents que «hi ha turistes pertot»), i també podria tenir conseqüències socials: la possible pèrdua de llocs de feina associats al model basat en els allotjaments turístics. Una liberalització extrema també podria repercutir en un descens de la qualitat de l’oferta turística: no tot val. I finalment, cal tenir present els efectes del creixement del lloguer turístic en el mercat de l’habitatge. La dificultat dels residents i de treballadors de temporada per accedir a un habitatge a preus raonables ja és un problema social molt important a Eivissa, i ho comença a ser a algunes zones de Mallorca.

En definitiva, l’objectiu ha de ser trobar un equilibri que permeti tenir eines per regularitzar una realitat que ha vingut per a quedar-se, però que no pot esdevenir un «campi qui pugui» que desfiguri el model turístic, alteri la convivència entre residents i turistes i distorsioni el nostre mercat de l’habitatge. S’ha de garantir el dret de la ciutadania a accedir als beneficis del turisme, però de forma moderada i controlada, garantint convivència i la sostenibilitat del model global i comptant amb els agents socials i econòmics i amb les administracions implicades (consells i ajuntaments, que tenen competències en ordenació territorial, turística i urbanística).

El compromís del Govern amb un model econòmic i turístic sostenible és sòlid. Volem un millor turisme (no més turisme): per això estam fent feina per avançar cap a un equilibri que garanteixi al mateix temps l’activitat econòmica i la generació de prosperitat compartida, una oferta turística de qualitat al llarg d’una temporada que inclogui la primavera, la tardor i fins i tot l’hivern, la creació de llocs de feina cada vegada més qualificats, la convivència entre residents i turistes, l’accés a l’habitatge per als residents en condicions dignes, la preservació del nostre paisatge i la gestió adequada dels nostres recursos naturals. I fer la transició cap a un model econòmic global més diversificat, en què, a més d’aquest millor turisme, hi guanyin pes la indústria i les empreses innovadores de base tecnològica (passar del model de «sol i platja» al model de «sol i dades»). Sabem que no s’aconseguirà en dos dies, però estam assentant ara les bases perquè en el futur en puguem recollir els fruits.

Documents adjunts