Sobre els impactes del BREXIT a la Unió Europea

Bernat Joan i Marí *
Professor*

La primavera d’enguany s’acomiadava amb una autèntica bomba política sobre la Unió Europea: la decisió en referèndum del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord de sortir de la Unió Europea. El govern liderat per David Cameron s’havia compromès a sotmetre a referèndum el fet de seguir o no dins l’UE, tot tenint en compte la forta contestació que existia sobre aquesta qüestió dins la societat britànica. Estic convençut que, havent guanyat el referèndum d’Escòcia, Cameron se sentia fort per legitimar per una bona temporada la pertinença britànica a l’UE i confiava clarament en la victòria. Però li va sortir el tret per la culata. Una majoria de ciutadans britànics varen decidir que el Regne Unit sortís de la Unió.

Certament, no va ser una majoria homogènia. Els que més votaren per la sortida varen ser els anglesos (tret de Londres), amb una correlació d’edat: a més edat més vots a favor de sortir de l’UE; a menys edat, més vots a favor de quedar-hi. D’altra banda, també s’hi va poder observar un component nacional: mentre Anglaterra i Gal·les votaren majoritàriament per la sortida, Escòcia i Irlanda del Nord votaven per mantenir-s’hi dins.

La sortida, així mateix, va ser especialment impactant perquè els principals partits polítics britànics (Partit Conservador, Partit Laborista, Partit Liberal i Partit Nacional Escocès) eren partidaris de mantenir el Regne Unit dins la Unió Europea, i només sectors conservadors, juntament amb el United Kingdom Independence Party eren partidaris del Brexit. I, malgrat tot, el Brexit va guanyar. Com es pot interpretar el resultat? En primer lloc, demostra la desconfiança de la gent envers els partits majoritaris, als quals, malgrat tot, continuen votant. D’altra banda, demostra que l’empipament pot concentrar-se de tal manera que esdevengui més poderós que les maquinàries dels partits, fet amb doble cara: afavoreix tant l’empoderament de la gent com la possibilitat que triomfin els populismes de més baixa estofa.

Des del meu punt de vista, David Cameron va fer un mal càlcul: no va calcular l’impacte que pot tenir entre la població el fet que, arreu d’Europa, a la majoria dels Estats (potser a tots), els polítics parroquials s’espolsen els problemes de sobre atribuint-ne sistemàticament la paternitat a Brussel·les. Que es fan retallades, Brussel·les en té la culpa. Que es restringeixen determinades polítiques... per mor de Brussel·les. Resulta d’allò més fàcil atribuir els mèrits al govern de l’Estat i els demèrits a la Unió Europea. Al Regne Unit s’ha fet així de manera més o manco sistemàtica (però no en major mesura que a la resta). La conseqüència és que la gent es posa en contra de l’UE, malgrat que formalment el govern del lloc no ho estigui.

Immediatament després d’haver perdut el referèndum, Cameron va anunciar la seua dimissió. Algú altre havia de liderar la sortida de l’UE, i, per descomptat, trobava que havia de ser algú que estigués per aquesta opció, que no era la que ell havia votat. Ho vaig trobar impecable. Crec, emperò, que hi hauria d’haver hagut algun tipus de correspondència des de les institucions europees. Entenc que la decisió britànica té prou calat com perquè, posem per cas, Jean-Claude Juncker s’hagués pogut plantejar també la dimissió. Perquè el Brexit probablement farà mal al Regne Unit, però també en farà a Europa. I, des de les institucions europees, es varen llançar moltes amenaces i retrets, però no vaig sentir arguments positius a favor de la permanència britànica. Trob d’un infantilisme i d’una prepotència inqüestionables l’actitud de carregar totes les culpes del divorci als britànics i no assumir cap responsabilitat des de les institucions europees. Si la Comissió Europea fos tan arreladament democràtica com ho és el govern britànic, en Junker també hauria d’haver dimitit. Però no només no ho va fer, sinó que ni tan sols s’ho va plantejar.

La sortida britànica constitueix un perill per a la Unió Europea perquè, com s’ha vist des d’un primer moment, ha donat ales al populisme (als populismes). Des de França, el Front Nacional –que ja deixa sentir el seu alè al clatell de socialistes i conservadors- ja ha anunciat que també treballarà per a la seua sortida d’Europa i de l’euro, tot apel·lant a la sobirania nacional francesa. A Hongria, l’inefable Orban ja ha anunciat un referèndum per intentar fer la seua pròpia política d’immigració (que ell voldria molt més restrictiva del que és habitual dins la Unió Europea), a Holanda també ja parlen de consultar sobre la possible sortida, i a Àustria s’haurien de repetir les eleccions a la presidència, amb un frec a frec congelador entre extrema dreta i ecologistes.

Per a alguns, el Brexit suposa un perill evident; per a d’altres esdevé una oportunitat. Escòcia va perdre el referèndum per la independència, però ha guanyat per diferència el referèndum sobre la permanència dins la Unió Europea. Aquest argument ja ha estat utilitzat per la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, per reivindicar el dret d’Escòcia a decidir pel seu compte. I ha començat contactes bilaterals al més alt nivell per plantejar el manteniment d’Escòcia en el si de la Unió Europea (cosa que podria implicar ser-hi fora del Regne Unit). A Irlanda del Nord, els comtats amb major vot a favor de mantenir-se dins la Unió Europea varen ser els tradicionalment partidaris de la unió amb la resta d’Irlanda.

Si no es fa autocrítica, si la Unió Europea no canvia el rumb, si no es modifiquen determinades pràctiques i algunes estructures, la sortida del Regne Unit podria tenir un efecte dòmino, de conseqüències incalculables. Perquè la Unió Europea assoleixi la condició de projecte engrescador ha d’oferir quelcom més als ciutadans. I això passa per democratitzar les estructures de la Unió, per dotar-les de solidesa, per fer-les operatives a favor d’allò que necessita la gent, i per bastir una ciutadania europea compartida. Sense europeistes no hi ha Unió Europea.

I ens hem dedicat a construir estructures polítiques (i, sobretot, econòmiques) però hem descurat de mala manera allò que li dóna sentit al projecte en conjunt: la voluntat de construcció política. Sense que una majoria social, als diferents llocs d’Europa, assumeixi la voluntat de construir l’Europa política el projecte en conjunt no tendrà futur. Ara ja no serveix anar fent la viu-viu, funcionar com una suma d’estats, amb unes institucions moltes vegades poc democràtiques i poc operatives, amb una ciutadania que se’n sent exclosa. S’hauria de treballar perquè la crisi que ha ocasionat la sortida del Regne Unit esdevingués una oportunitat per a aquells que volem una altra Europa, una Europa més sòlida políticament, on les decisions democràtiques estiguin per sobre de les suposades decisions “tècniques”, i on els ciutadans siguin plenament partícips i tenguin la paraula.

Documents adjunts