Una visita a Auschwitz

Miquel Àngel Llauger*

Professor i escriptor*

Abans del passat mes d’agost, quan dèiem a amics i familiars que teníem previst passar una setmana a Cracòvia, rebíem dues respostes diferents: la dels que feien un acudit amb un programa humorístic de la televisió catalana i la dels que ens preguntaven si teníem previst anar a Auschwitz. Ho feien, normalment, per donar-nos opinió sobre si era millor anar-hi o no. Alguns (una minoria, és cert) ens varen desaconsellar la visita, bé per estalviar-nos un impacte emocional poc adequat per a una setmana de vacances, bé per evitar-nos l’experiència de veure un camp d’extermini transformat en atracció de turisme de masses.

Hi anàrem, és clar. Auschwitz no és el lloc que un triaria per a una jornada estival idíl·lica, però és un lloc que volem veure, de la mateixa manera que volem conèixer, llegint estudis històrics o novel·les, o mirant pel·lícules, les atrocitats de la història del darrer segle: per entendre, per encarar el present, per refermar-nos la voluntat de ser del costat de la justícia. L’impacte emocional hi és, naturalment: l’estrany seria que no hi fos.

No ho podem negar que la massificació també hi és. És impossible que sigui d’una altra manera: Auschwitz rep dos milions de visites anuals, i hi vàrem anar en plena temporada alta. L’arribada és descoratjadora: una gran esplanada amb minibusos i autocars, llargues cues per accedir al recinte. Cal dir, però, que, una vegada començada la visita la sensació d’amuntegament o de trivialització turística s’esmorteeix. El lloc és ample, la visita es fa en grups reduïts, la gent manté una actitud respectuosa, el guia té un to adequat. És clar que a tothom li agradaria passejar en solitari entre els barracons, però el que veiem es prou corprenedor i ens permet fer abstracció de les circumstàncies. Al cap i a la fi, volem que molta de gent conegui un lloc així, no? Ens cal compartir-lo.

La vulgarització del turisme de masses se’ns va fer molt més aclaparadora, per exemple, en una visita a les mines de sal properes a Cracòvia: un lloc que podia tenir interès però que el perd per mor de les estretors, de la categoria dubtosa de les visites guiades i del kitsch aclaparador de la decoració moderna, incloent una estàtua de sal de Karol Wojtyla que el visitant troba quan ha descendit més de 100 metres sota la superfície. A Auschwitz aquella típica síndrome del turista a qui molesta que hi hagi tants de turistes succeeix molt menys: el que hi ha és massa important.

Durant un viatge de vacances toca que ens ho passem bé. Aprenem, naturalment, però ho feim
en un estat d’ànim més aviat jovial. La visita a Auschwitz ens deixa més silenciosos. Potser no hem après res que no sabíem abans, però ens ha tocat l’aura de l’horror. Hem estat al lloc i ens hem dit: aquí és on va succeir.

Passades unes hores, però, el sentiment principal no és d’abatiment. Ens sentim més compromesos que abans amb la vida, amb allò que els revolucionaris devien voler dir quan parlaven de “fraternitat” i amb la dignitat dels homes i les dones. Per això s’hi ha d’anar.

Documents adjunts