Catalunya se’n va, Espanya s’enroca

Pere Sampol*

Director de la Fundació Emili Darder*

El Comitè federal del PSOE, de l’1 de setembre passat, esvaí les escasses possibilitats que les institucions espanyoles intentassin un acostament a Catalunya. Precisament, fou aquesta possibilitat -la necessària negociació de Sánchez amb les forces sobiranistes de Catalunya per intentar formar govern- la que propicià el barroer assalt dels barons del PSOE, abanderats per un impresentable Felipe González. Però, les conseqüències per al partit d’aquesta lluita fratricida, seguida en directe pels mitjans de comunicació, són incalculables. Després de l’aquelarre, el marge de maniobra de la gestora del PSOE és mínim: o permetre que Rajoy sigui investit, gairebé suplicant-li que accepti el suport tàcit del PSOE, o anar a unes terceres eleccions generals de conseqüències fatals per a un partit destrossat, amb uns líders acusats de connivència amb els poders fàctics de l’Estat.

Mentrestant, la qüestió de confiança guanyada per Puigdemont al Parlament de Catalunya ha donat ales als sobiranistes. S’ha recuperat la unitat d’acció i, per primera vegada, Puigdemont ha revelat un full de ruta ben definit i amb un calendari. Només una improbable oferta de l’Estat el podria modificar. Però, el més important és que la tercera via ha quedat definitivament en via morta. El PSC, amb Iceta al front, ha estat el gran derrotat en el Comitè federal. S’ha quedat sense estratègia política a Catalunya, ja que insistir en la via federalista seria tragicòmic. És el mateix que li passa a Catalunya Sí que es Pot, que seguia jugant amb la necessitat d’un referèndum negociat amb l’Estat espanyol. Amb quins interlocutors? Susana Díaz, González, fins i tot el dinosaure Corcuera ha tengut els seus moments de glòria aquestes darreres setmanes. Això ha obert noves possibilitats al sobiranisme d’eixamplar la seva base. Els seguidors d’Ada Colau, d’Iniciativa per Catalunya, fins i tot, alguns sectors del PSC, davant el tancament absolut del Govern espanyol, hauran d’acceptar el referèndum o referèndum, encara que no estigui negociat amb l’Estat.

Ara ja no hi valen excuses, o s’accepta la convocatòria d’un referèndum per les institucions de la Generalitat, o s’està a favor de continuar dins un Estat espanyol corromput i hostil a Catalunya. Perquè, el somni d’esperar una majoria parlamentària espanyola favorable a deixar decidir els catalans s’ha esvaït i es mostra com el que ha estat sempre: una vana il·lusió.

I és que, el Comitè federal del PSOE ha acabat amb la darrera esperança de netejar i modernitzar un Estat que no pot ni vol canviar. Si els suposats progressistes espanyols estan disposats a immolar-se per defensar la unitat d’Espanya, què podem esperar dels hereus del franquisme? Amb tristesa, haurem d’agrair als guanyadors del Comitè federal que ens hagin mostrat la vertadera cara d’Espanya. L’Espanya de la corrupció, de les portes giratòries, del centralisme, de la incultura, del joc brut, de les punyalades per l’esquena, la d’uns mitjans de comunicació (gairebé tots) venuts al poder, manipuladors, sectaris, barroers... Gràcies a la retransmissió en directe de la guerra intestina del PSOE, tothom ha pogut veure la vertadera cara d’aquesta Espanya, i no esperem que canviï, només pot empitjorar.

Documents adjunts