Temps de segona mà La fi de l’home roig

Pep Traverso*

“El que ahir era un crim l’endemà era business”*

La cuina. A la cuina dels seus petitíssims apartaments, els russos feien el sopar, escoltaven la ràdio, discutien, miraven la televisió, llegien poemes, bevien vodka i de vegades els homes estomacaven les dones. A la cuina semblava més fàcil fugir de les oïdes indesitjables, “passàvem el temps a les cuines, dient-ne de tots colors contra el poder soviètic.”

Aquest és un llibre fet des de la cuina, un llibre que arrenca des del fons de l’ànima humana, allà on palpiten les tragèdies, les experiències, els amors i terrors que no es volen destapar…de què serveix fer-ho? A qui pot interessar? Aquest món nou que ens ha caigut a sobre, no ho entenem, no servim per a res…Escrigui…escrigui…però no doni el meu nom.

El vodka. Gorbatxov no bevia i a més la seva dona quan apareixien en públic l’anava al costat. Ieltsin no, Ieltsin bevia, tenia l’ànima russa. N’hi hauria per escriure tot un llibre. El vodka i el patiment dels homes i les dones…El vodka del bo, del dolent, tot tipus d’alcohol, bebible i no bebible. La beguda trenca les vides, els matrimonis, és freqüent llegir…els primers anys vam ser feliços, després ell va començar a beure, em pegava, fins que un dia vaig agafar els nins i vaig marxar…o, el vodka el va matar, era molt jove, només tenia quaranta anys…o, a Txetxenia, els soldats russos, els guerrillers txetxens només feien que disparar, violar, emborratxar-se…

Temps de segona mà. Amb l’arribada de Gorbatxov i la perestroika, temps d’esperances,..s’ha acabat la dictadura del partit, la llibertat, “tots érem uns ingenus…tots érem uns romàntics”…El cop d’estat del 1991. Ieltsin l’aprofita i comença la venda del país per quatre rubles, el caos… Putin governant amb mà de ferro un capitalisme ferotge…i en això estem, l’acabo de sentir a la ràdio, ha guanyat unes noves eleccions; ha dit, són temps difícils però la gent confia en el nostre partit, fem el millor per la gent; no té oposició i la que tenia l’ha fet desaparèixer o no li preocupa el més mínim, ha guanyat per majoria absoluta encara que sembla no s’ha arribat al cinquanta per cent de participació.

Temps de segona mà que van des de 1985 amb el nomenament de Gorbatxov com a secretari general del Partit fins al 2012 amb la reelecció de Putin com a president de la república de Rússia. En aquests poquíssims anys uns canvis brutals que es donen a l’URSS però que són d’abast planetari. Diu F. Fernández Buey al seu llibre La barbarie de ellos y de los nuestros, “la rendición incondicional de la URSS en la tercera guerra mundial no sólo ha representado el final de los ideales e ilusiones de muchas gentes pobres de los países empobrecidos. Para ellos ha representado también la pérdida de una de las pocas posibilidades de supervivencia que en el mundo tienen los que no tienen nada: la de ser considerados realmente como testimonio de las argumentaciones de fuerzas que se combaten en el plano mundial.”

Ielena Iúrevna, Marina Tikhonovna, Ígor Poglazov, Timerian Zinatov, Margarida Pogrebitskaia son algunes de les moltes protagonistes d’aquest llibre, moltes dones; de vegades les seves son històries que narra una persona i la continua el seu fill, la filla o es complementa amb la veïna, els amics, els padrins; és gent que va viure sota el terror estalinista i que té opinions contradictòries sobre el que va passar i el que està passant davant els seus ulls; persones cultes, ben formades que son escombrades pel nou modus de viure, joves que s’adapten i aconsegueixen fer-se rics, gent astorada pels canvis i que no entén res del que està passant, “el que ahir era un crim l’endemà era bussines”, a la perestroika “tots érem uns ingenus, tots érem romàntics”, amb els nous temps “és tota una civilització la que ha acabat a les escombraries.”

“Senyor, hem patit tant…i no ho podem explicar a ningú.”

El fill de n’Anna M., arquitecta de 59 anys: “Creien que, un cop acabat el comunisme, els russos s’afanyarien a aprendre la llibertat…Però el primer que van voler aprendre és a viure…A viure! Provar-ho i assaborir-ho tot…Consumir productes de qualitat, vestir a la moda, viatjar…Veure palmeres i deserts. Camells.”

Alisa Z., mànager publicitària, 35 anys: “el segle XXI: diners, sexe i un parell de pistoles…i vostè em parla de sentiment…”

Algú que coneixia el sancta santorum del comunisme: el Kremlin: “Comparada amb la vil·la de Gorbatxov, la datxa estival de Stalin a Crimea semblava una residència d’estudiants.”

Margarida Pogrebitskaia i el seu marit a la darrera visita a Moscou: “Però…on érem? Ens vam trobar en una ciutat desconeguda, una ciutat estrangera…El vent arrossegava papers bruts i de diari pels carrers; sota els nostres peus rodolaven llaunes de cervesa. Dins l’estació…, a l’entrada del metro, per tot arreu hi havia fileres de gent que venia coses, roba interior femenina i draps, sabates velles i joguines infantils…En el Vell Arbat, el meu estimat Arbat, vaig veure-hi parades amb matrioixques, samovars, icones, fotografies del tsar i de la seva familia. Retrats de generals blancs, Koltxac, Denikin i un bust de Lenin…Matrioixques de tots tipus, amb els caps de Gorbatxov, de Ieltsin. No vaig reconèixer el meu Moscou. Què era, aquella ciutat?”

Puzzle o caleidoscopi? A un puzzle les peces acaben encaixant, més d’hora o més tard acaba apareixent uns superficie pulida, llisa, unificada. Aquí estem davant d’una figura fragmentada, d’aristes dures, rectes, confrontades. En poquíssims anys tot ha canviat per a aquestes persones, ha canviat profundament i els seus relats composen aquest caleidoscopi de vivències, tragèdies familiars que ens allunya de conclusions simplistes.

Sobre aquestes entrevistes que poden coure durant anys l’autora ha muntat un relat literari d’altíssima densitat humana i social. Amb un treball infatigable, Aleksiévitx segueix les històries, les repren després d’anys i les acaba transformant en llarguíssims monòlegs; la vida, el relat de l’existència es converteix en literatura. A la sèrie d’entrevistes a Aleksandr Laskovitx, l’autora diu, “no vaig pensar de seguida a engegar l’enregistrador per no perdre el moment que sempre espero que arribi en totes les converses, públiques i privades: quan la vida, la vida ras i curt, es transforma en literatura. Però, de tant en tant, m’agafa desprevinguda, i el “fragment de literatura” pot sorgir vés a saber on, de vegades als llocs més inesperats.” (427)

Barbàrie. No és aquest un llibre que tracti exclusivament de la barbàrie del stalinisme, hi és de fons, però el llibre va més enllà, parla de la tragèdia d’un poble que en un no res històric ha passat de la barbàrie socialista a la barbàrie capitalista. És en aquest sentit que tot i parlar d’aquell immens país que era l’URSS, la Rússia actual i les repúbliques que l’envolten, el llibre té un ressó d’època. De la nostra època, la ferocitat dels soldats russos a Txetxènia o Afganistà o la dels guerrilles txetxens, “russos no marxeu, necessitem esclaus”, tot això i molt més és present als nostres dies a molts llocs del planeta encara que els protagonistes siguin uns altres. Aquí i allà els diners han imposat el seu poder i amb ell, les màfies, estatals o privades, el tràfic d’homes i dones, el treball esclau…ara tots vivim dins una barbàrie que ens unifica.

Epíleg…escrit per Marta Rebón, l’excel·lent traductora del llibre, i per Ferran Mateo, l’autor de les Notes. Es tracta d’una interessant reflexió sobre la manera de treballar de la premi Nobel. Se’ns parla de la seva principal influència, Alés Adamóvitx (1927-1994), autor de llibres com La Història de Katin i El Llibre del Setge; “Adamóvitx va ser qui va plantar la llavor d’aquest gènere mixt que ha inspirat la metodologia d’Aleksiévitx i que l’autora defineix com a polifonitxeski roman-íspoved (“novel·la - confessió polifònica”). En ella, cada veu hi explica de manera paral·lela la seva història, confrontant la seva identitat present i passada. Les veus s’entrellacen en la ment del lector, i formen un relat més complex i dens, el qual serveix de metàfora del món contemporani: cap relat no pot ja supeditar-se a un discurs unitari, ni a una cadena uniforme de fets que esdevenen en un temps i un lloc concrets. Per això, Aleksiévitx, filla de mestres rurals que va crèixer en un entorn on prevalia l’oralitat, no busca una “veritat històrica” sobre Txernòbil o la desfeta de la Unió Soviètica, sinó que ofereix una mena de pregària que s’esmuny en l’etern diàleg entre víctimes i botxins. Especialment a Rússia, on la línia que separa uns i altres ha estat tan fina”. (537)

La cita és llarga però creiem que val la pena, per diverses raons i per ajudar a entendre la literatura d’Aleksiévitx; Walter Benjamin, al seu escrit El Narrador. Consideracions sobre l’obra de Nicolai Leskov, reflexiona sobre el final de la narració a la nostra època, “el arte de narrar concluye. Narrar és la capacidad de intercambiar experiencias…la experiencia está en trance de desaparecer.”

Desapareix la forma artesanal del treball i desapareix aquella forma artesanal de la comunicació que és la narració. Apareix la informació, que en el seu desenvolupament, ens diu Benjamin, es incompatible amb la narració, “para la información es inevitable el aparecer como plausible. De ahí que sea incompatible con el espíritu de la narración…Cada mañana [som als anys trenta del segle passat] se nos informa sobre las novedades de toda la tierra. Y sin embargo somos notablemente pobres en historias extraordinarias.”

Aleksiévitx ha vist clarament la pobresa de la informació i sembla caminar en sentit contrari al de la història, recupera el narrar lent, pausat, dens i composa un cor de veus que ens allunya dels judicis simplistes fruits d’una informació desgastada, interessada, pobre.

Però, creiem nosaltres, que aquesta “veritat literària” per molt contradictòria, complexa, coral que sigui, no pot estar absolutament desconnectada de la “veritat històrica”. Benjamin diu, parlant de la historiografia, que “la historia escrita sería, a las formas épicas lo que la luz blanca a los colores del espectro”.

Per continuar llegint. Us recomanaria l’obra d’ Emmanuel Carrère, Limónov. Es tracta de la biografia novel·lada d’Eduard Limónov, escriptor i polític, nascut l’any quaranta tres que va arribar a fundar i presidir el Partit Nacional Boltxevic. És una molt bona novel·la i pot ajudar a entendre la Rússia recent.

Svetlana Aleksiévitx. Temps de segona mà. La fi de l’home roig. Barcelona: Raig Verd Editorial, 2015. Traducció de Marta Rebón. Epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo.

Documents adjunts

  • Temps de segona m (OpenDocument Text – 3.3 MB)

    Version OOo Writer de cet article