JOAN MOLL MARQUÈS

Ens enfilam pels tranquils vials de La Bonanova. Ens rep na Guda Thomàs, la seva esposa i ens convida a pujar al pis i repicar fort perquè en Joan comença a tenir problemes per sentir els sons. Però, és veu que en Joan estava atent a la nostra arribada i tot d’una ens rep amb tota amabilitat. Cercam un lloc on poder conversar sense renous i anam a parar a la sala dels pianos. Mentre en Joan ens toca unes improvisacions, aprofitam per fer-li un parell de fotos. Se’n tem de què no du les ulleres, i mostra un punt de coqueteria: es sent millor retratat amb ulleres. Repetim les fotos i empatam la xerrada.

Vaig néixer el 8 de març de 1936, un any especial, a Palma, a l’edifici que hi ha entre Ca el Bisbe i La Seu; abans vivíem allà. He complit ja els 80 anys...

Fites importants de la teva vida?

El més important... Professionalment, la música...

I en Joan abans de la música?

Vaig fer el batxiller i, durant una temporada me vaig deixar engrescar pels “Cursillos de Cristiandad” i la idea de salvar ànimes. Quan acabava el batxiller jo volia seguir fent piano; dedicar-me a la música. I mon pare em va dir: “Amb això no podràs viure! Primer has d’estudiar una carrera i llavors ja estudiaràs música”. Però, si ara pas cinc anys estudiant una carrera, sense fer intensament piano, quan acabi la carrera ja serà molt tard... Total; que ell insistia i jo, com que estava tocat d’això de salvar ànimes, vaig dir: “Idò res, me’n vaig al Seminari!” I vaig passar dos anys i mig en el Seminari. Vaig inaugurar el Seminari Nou, amb en Bernat Cifre, en Joan Pla, en Joan Vidal, el Baltasar Coll... Allà m’ho vaig passar molt bé, realment i la qüestió de la música va tornar a agafar força. Allà varen fer l’equivocació d’encomanar-me la qüestió de la música: durant el dinar o els dies de festa posaven música en el menjador i a mi m’encarregaren d’anar a comprar els discs.

Vaig comprar els que m’agradaven i, entre ells, el Concert Nº 1 de Brahms. I, quan en el menjador no hi havia ningú, jo hi anava i escoltava Brahms... Vaig dir a mon pare: “Vull sortir i fer música...” I mon pare acabà cedint: “Fer música... i serà el que Déu voldrà!” I així va esser. Vaig anar a Barcelona, vaig estudiar dos anys allà, “virtuosisme”, que deien. Vaig treure el Premi d’Honor de Virtuosisme, al final, i després me’n vaig anar a viure a Alemanya amb una beca de tres mesos del Ministeri. Per estudiar, primer, amb na Margot Pinter, una pianista que havia vingut per aquí una sèrie de vegades i havíem fet amistat. Me’n vaig anar a viure allà on ella vivia, a Wuppertal i aquells tres mesos es varen convertir en dotze anys. Vaig trobar feina per allà.

Al cap de tres anys d’esser per allà em vaig casar i na Guda va venir a Alemanya i vàrem viure nou anys allà, a un altre poble, devora uns boscs de vets. Les passejades pel bosc eren una meravella!

Al final, vàrem decidir tornar, sobre tot perquè els al·lots, dos nins i una nina, havien anat creixent i ja havien de començar a l’escola. Un d’ells va fer tot un curs a Alemanya. I, quan li tocava a la nina, vàrem dir: “I ara què hem de fer?” Mentre érem allà vàrem rebre la notícia de la mort de Mossèn Joan Maria Thomàs, un oncle de na Guda. Un dia també ens havien escrit que mon pare havia estat molt malament, però ho havia superat. Vàrem pensar: “Qualsevol dia ens diran: ara ho mort ton pare, ara ha mort ta mare...”. En principi, la feina que feia allà, podia seguir fent-la des de Palma, però després vaig pensar que no, que el millor era tornar a Palma.

Quina feina feies allà?

Endemés de donar concerts, a la ràdio de Colònia i d’altres, feia feina a una editorial de música: arranjaments, correccions, etc.

I tornau

Quan vaig tornar, vaig fer feina a l’Editorial Moll. Un dia vaig trobar a Don Josep Font i Trias, que havia estat professor meu a l’Institut. Ell m’havia escoltat a concerts on jo, moltes vegades, explicava les obres que havia de tocar al públic. Em va dir: “Joan, tu tens un caire pedagògic que el podries aprofitar. I ara, a l’Institut Ramon Llull, han de posar un professor de música. De moment el posaven a dit, el que trobava el Director. “Tu ho podries fer molt bé...”. Així vaig entrar en el Ramon Llull; després vaig esser PNN durant molt de temps -també vaig fer vaga de PNNs- i, quan varen convocar oposicions, les vaig guanyar i vaig esser Professor Titular. He passat vint-i-set anys a l’Institut Ramon Llull: entre els deu anys que hi vaig estudiar (perquè primer hi havia tres anys de Preparatòria; jo hi vaig entrar als sis anys) i vint i pico que vaig esser professor... Més de trenta anys lligat a l’Institut!

I, mentre, concerts...

També! El Ministeri, vaig parlar-ne amb el Delegat, feia una excepció perquè jo pogués posar un substitut -pagant-lo jo- quan anava a donar concerts. Era una excepció ”por ser vos quien sois...”. A mi la docència m’agrada molt. Això de transmetre la música a la gent jove i infantil m’ha agradat sempre molt. I, un moment donat, amb el Director vàrem tenir la idea de demanar al Ministeri un pianet de coa. Va escriure al Ministeri que tenia un professor que era concertista i que tocava les peces als al·lots perquè jo, a la Història de la Música, no la feia a base d’estudiar dades i tot això; sinó, dades il·lustrades amb música. Les peces de piano, les tocava jo, però tenien pantalla i posàvem ballet... Un bon dia, mentre estava donant una classe, toquen a la porta, obrim, i es presenten amb el piano de coa. Va esser una gran sorpresa per a mi i una festa pels al·lots: el vàrem inaugurar en aquella mateixa classe. Encara hi és aquest piano a l’Institut. Ara no l’utilitzen tant, em sembla.

Com s’encén dins tu l’espira musical?

Neix escoltant mon pare tocar el piano. Mon pare tocava balades d’en Chopin, prou difícils. Havia estudiat amb en Miquel Capllonch, el compositor pollencí. Jo tenc un parell d’obres d’en Capllonch dedicades a mon pare. A la primera, posa: “...a mi discípulo Francisco de Borja Moll”. I a les altres posa: “...al eminente dibujante Francesc de Borja Moll, y a mi eminente discípulo y pianista”. Idò sí, escoltant-lo. I, quan ell se n’anava, jo provava peces i les anava tocant d’orella... I mon pare va veure que tenia condicions i em va dur al Conservatori, que ha fet una peregrinació per no sé quants llocs diferents. En aquell temps estava en el que anomenaven “El Salón Mallorca”, una sala de cinema, tenia un parell d’habitacions on feien la classe de solfa. La professora era donya Conchita Vileya. Amb sis anys em va dur allà! A estudiar solfa, perquè en aquell temps hi havia aquella cosa absurda que, si un volia estudiar piano, abans de començar a estudiar i tocar el piano, havia d’estudiar tres anys de solfa! I, dins aquests tres anys, no sols hi havia la clau de sol i la clau de fa, que has de menester per a les dues mans del piano, sinó que hi havia clau de do en primera, etc. Necessitats molt superiors a les que l’al·lot necessitava i, endemés modulacions rítmiques i solfístiques molt complicades... Molta de gent va deixar d’estudiar música per culpa d’aquesta norma absurda. I jo, en un moment donat, també ho vaig deixar. Mon pare va veure que jo no volia anar a classe i va dir: “Bé, ho deixarem i més envant ja ho tornarem provar”. I, realment, quan ja tenia deu o onze anys: “ara podries anar a classes particulars”. Amb donya Conxita, precisament, i vàrem començar en el carrer de Sa Calatrava. Anava a classe amb ella i allà em vaig engrescar amb el piano i d’aquí em ve la gran afició...

Recordes alguna peça que et captivàs especialment?

Una concreta, ara... és mal de dir. De Capllonch hi havia “Diàleg”, en estil neoclàssic; la tocava mon pare, m’agradava molt. En general, no sé si tocava la Marxa Turca... i moltes coses. Mon pare, moltes obres difícils que havia tocat abans, com que no tenia temps d’estudiar, les tocava davant mi i, un moment donat: “els dits no hi van... ho he de deixar córrer...”. Més tard, quan jo ja tocava molt, tocava aquelles obres senceres i ell em deia “el dimoni ets!!” Per a ell va esser un goig veure que donava concerts i veia que la cosa anava endavant.

Has tengut, també, vena de compositor?

Sí, en un moment donat, quan tenia dotze o tretze o catorze anys, vaig compondre una sèrie de coses; en aquell moment també estava enamorat d’una al·lota veïnada... Però, quan vaig començar a conèixer les obres de Debussy, de Ravel i coses més modernes, vaig dir: “el que jo faig és romanticisme antiquat...” i ho vaig deixar córrer; no vaig compondre més. Ho conserv, però no ho he tornat provar; en absolut. O has de dir coses noves o , per repetir el que altres ja han fet, no ho val la pena. I, sobre tot, que mai m’ha tornat la dèria de fer-ho.

El teu ha estat difondre la música...

He disfrutat fent concerts, sí; he viatjat molt, he donat concerts a nou o deu països europeus, Estats Units, Mèxic... A la televisió d’Alemanya hi he tocat tres vegades, una d’elles amb un recital de tota una hora, amb entrevista i tot això. També em va fer un programa sobre compositors mallorquins (ens mostra el llibre que té sobre el piano de coa). A la Radio Nacional de España hi havia, en aquells moments, en Tomás Marco, que tenia una política de gravar el màxim de compositors espanyols. I era quan jo vaig començar amb els compositors mallorquins: primer en Capllonch, després Mossèn Thomàs, en Torrandell, Noguera, Jaume Mas Porcel... Anava visitant les famílies, o els mateixos autors, i vaig anar fent aquesta labor que em semblava importantíssima: retrobar la música pianística; que no es tocava, llevat de les obres de Torrandell, que les tocava na Colette Truyol, que era l’esposa del fill d’en Torrandell. Ella, de tant en tant, el tocava. Igual que l’orquestra tocava la “Suite Mallorca” d’en Samper.

La música pianística estava oblidada; i jo em vaig proposar com a missió recobrar tot això. Vaig anar cercant obres de tots aquests compositors i telefonava a en Tomàs Marco: “Tomás, ya tengo material!”. “¿Cuándo vienes?”... Ni em demanava el que era. I, d’aquesta manera, a Radio Nacional de España hi ha devuit hores de música tocada per mi! Unes gravades allà directament, que jo investigava i tot això, i altres de concerts que vaig fer a Barcelona i altres ciutats. Aquest interès per la música desconeguda dels mallorquins també em va dur, per una banda, als compositors gallecs. Un compositor gallec, amic meu, em va dir: “Hombre, Juan, esto podrías hacerlo con compositores gallegos que están olvidados...!”. Vaig dir: “bé”, i em va donar música de Andrés Gaos, la vaig enregistrar i vaig treure un disc de vinil d’aquest Andrés Gaos, que té coses super belles, i llavors en Marcial del Adalid, en Santiago de Masarnau... Llavors, més tard, la televisió alemanya, després que m’havia demanat una emissió de compositors mallorquins, em va dir: “ens agradaria fer-ne una sobre compositors bascs...” Jo, curiosament, no havia tocat mai res de bascs, però vaig telefonar a Musikaste, que és una institució musical basca, en varen enviar un caramull de música pianística i em vaig passar un parell de mesos llegint-ho i vaig gravar una hora de música de compositors bascs per a la televisió alemanya. Jo tenc les còpies d’aquestes coses.

Molta activitat...

L’apostolat que cercava jo per salvar ànimes, llavors el vaig orientar als compositors oblidats. A salvar música de compositors oblidats.

Quins compositors mallorquins destacaries?

Ara fa cinquanta anys, precisament, que varen morir Baltasar Samper i Joan Maria Thomàs. A més d’en Capllonch hi ha en Toni Torrandell, en Jaume Mas Porcel, amb gran sensibilitat, en Toni Noguera, n’hi ha algun més que ara no record... són tots realment bons! Encara que són estilísticament diferents. En Capllonch havia estat molts d’anys a Alemanya i feia una música del Romanticisme alemany, però ben hermosa. En canvi Mossèn Thomás i Mas Porcel eren més avançats estilísticament. Torrandell també era neo-romàntic. Abans d’aquests, de piano hi ha molt poca cosa.

Existeix una “Escola Mallorquina” de música?

No, hi ha autors de diferents estils. Tenen la característica de fer música ben feta i agradable d’escoltar. En quan a la “música nacionalista” de finals del denou i començaments del vint, a Mallorca en Toni Noguera va fer música inspirada en la música popular mallorquina. I el que més ho va fer va esser en Toni Torrandell. En Samper va fer la “Suite Mallorca”, magnífica. Jo tenc la correspondència de Mossèn Thomàs amb altres compositors, i, en un moment donat, en Baltasar comenta que, “per una obra que vaig fer d’estil nacionalista, ja em varen posar el segell de nacionalista”. És l’obra que es va difondre més, però en Samper també va fer obres de creació pròpia independentment del folklore. Mossèn Thomàs també en va fer qualcuna, “Bolero del dimoni i el Nadal trist”, cançó de bressol d’aire balear, però, sobre tot, va escriure música coral.

Actualment hi ha algun autor destacable?

Hi ha en Toni Artigues, en Toni Caimari, en Xavier Carbonell -que viu aquí, però és català-, en Toni Parera, na Carme Fernández, en Joan Valent, n’Antoni Mairata.

Creus que s’està potenciant l’educació musical dins l’Educació reglada actual o la LOMCE fa marxa enrere?

Per desgràcia, és així. Quan es va introduir la música en el Batxillerat va esser una cosa molt positiva. I a l’educació elemental també hi era la música, el que passa és que es reduïa a tocar el xilòfon o la flauta... El contacte d’aquella gent amb la Història de la Música i amb la música escoltada va ésser una cosa positiva. Jo he trobat bastanta gent que em diu que gràcies a tu vaig al concerts de l’orquestra i som aficionat a la música clàssica. Si aquesta assignatura es feia bé, era molt positiu. Si pertot s’hi feia, ja és una altra cosa. Hi havia professors que anaven més a la cosa memorística, més intel·lectual que donar a conèixer, però, clar, no tots eren pianistes. Però, vaja, amb discs i altres mitjans es podia fer escoltar la música.

Darrerament va haver-hi un retrocés, i s’havia suprimit la música. Ara sembla que la volen posar... ja ho veurem! Crec que és important per a formar la sensibilitat i la personalitat de les persones; la música té un efecte molt beneficiós. Fins i tot per les matemàtiques, diuen. Jo era molt dolent en matemàtiques; els Molls érem dolents. Les Matemàtiques eren “mataMolls”!

A nivell global, a part de l’educació reglada, creus que les institucions podrien fer qualque cosa més per potenciar la música i la cultura musical?

Hi ha que dir que es fan coses. Hi ha aquests concerts per als escolars que fa l’Orquestra i Joventuts Musicals. Els anys 1955 i 56 jo n’era President , la vaig fundar amb un parell d’amics de Palma; i va esser molt important. En aquell moment la qüestió musical era molt pobra i la missió de Joventuts era ajudar als artistes joves a tocar en públic i donar a conèixer la música contemporània, que en aquell moment havia desaparegut de la programació, llevat de Mossèn Thomàs que, en el seu temps en va programar; amb escàndol de la gent. Precisament Joventuts Musicals, ja amb aquesta idea de fer arribar la música al jovent, vàrem crear els concerts per a escolars. Fèiem concerts a la Sala de l’Estudi General Lul·lià que, en un moment donat, era la nostra seu, i vàrem anar a les escoles directament. Record que un any jo vaig fer vuitanta-cinc concerts a escoles. Això sempre m’ha encantat.

Com veus el moment musical actual. Hi ha un floriment de corals...

Sí, el moviment coral ha estat una gran cosa. Sobre tot la Coral Universitària. Per la qualitat que té; el seu prestigi internacional, etc. També perquè han creat altres corals: hi ha la Coral de Joves, la Coral Infantil, la Coral de Gent Gran, la Coral de Professors... Tot això englobat dins la Coral Universitària. Altres corals han anat més a lo seu... Jo no sé si citar la Capella Mallorquina famosa. Quan va morir Mossèn Joan Maria Thomàs, la Capella Clàssica era molt famosa a tot el món; havia anat als Estats Units, havia actuat per la Península. I Mossèn Thomàs era reconegut com un gran director coral i com a compositor. I, quan va morir, temps abans ja - perquè Mossèn Thomàs tenia parkinson, Mossèn Bernat Julià va anar a demanar-li que el deixàs ésser el seu successor. I Mossèn Thomàs, que el coneixia molt bé, li va dir que no. En Julià no li va perdonar mai, quan va morir Mossèn Joan, va anar a conversar amb els cantaires, a engrescar-los, i va crear la Capella Mallorquina. Només és que, degut a molts de comentaris despectius que feia sobre Mossèn Thomàs, molts de cantaires el varen deixar córrer, es varen empipar. I la Capella Mallorquina s’ha posat com a successora de la Capella Clàssica, però, en sentit autèntic, no ho és. Ara, no sé si posar tot això o deixar-ho anar... En Bernat Julià ja és mort, i al cel sia! L’obra coral realment important l’ha fer la Coral Universitària. També hi ha la Coral de Sant Felip Neri, fa bona feina.

Les músiques de pel·lícules serien les noves simfonies?

(En Joan somriu) No simfonies, perquè no tenen la forma, l’estructura, de simfonia. No sé si dir la música clàssica actual. No, perquè és una música absolutament programàtica. Té un text concret i va descrivint... En aquest sentit la música de cinema és absolutament programàtica, perquè s’emmotlla concretament a la situació, a expressar, reforçar l’expressió d’allò que està passant. En aquest sentit, no és música de concert, encara que darrerament s’han posat de moda concerts de música de cinema...

Independentment d’això hi ha els compositors que fan música per concerts. Precisament ara hi va haver una idea molt bona d’en Miquel Estelrich, que està a la Junta del Festival Chopin de Valldemossa: Que dins el Festival Chopin es tocassin els 24 preludis que Chopin va compondre en gran part a Valldemossa. I demanar a 24 compositors espanyols, alguns d’ells molt famosos, que componguessin, per a cada preludi, una obra corresponent. Es va fer aquest concert i va esser un èxit: Tocaven un Preludi i en Tomeu Jaume, antic alumne meu, molt bon pianista, tocava les versions modernes que havien creat els distints autors. És impressionant com varen respondre aquests compositors. Va anar tan bé, que s’ha editat un disc amb les obres d’aquests 24 compositors.

Música popular, música folklòrica, música clàssica... estan separats, enfrontats, aliats?

Enfrontats, de cap manera. Aliats en el sentit que durant un cert temps la clàssica es va inspirar en la música popular; això del ”nacionalisme musical”. Però s’ha anat perdent. El que avui es fa de cara a concerts és música creativa.

La música té ideologia?

Molt poca, realment. Wagner era d’ideologia nazista, però la seva música no tenia un caràcter diguem nazi. La temàtica que agafava per a les seves obres era d’enaltir la qüestió alemanya, i en aquest sentit es pot considerar que sí. A la Unió Soviètica es va intentar; va haver-hi un vertader intent d’ideologitzar la música. En els altres països els compositors feien el que trobaven que havien de fer, sense imposicions.

També has publicat dos llibres de didàctica musical... varen tenir bastant de ressò.

Sí... El primer va esser “La meva amiga la música”, anava amb un compacte i un “cassette” (en aquell temps encara s’utilitzaven). Després en vaig fer una altre: “Música de compositors balears”, també amb compacte i “cassette”. Aquest no va tenir tant de ressò.

A Menorca i a Eivissa hi ha compositors destacats?

Sí! Jo he tocat coses d’ells i gravat. A Menorca en Llorenç Galmés, el vaig conèixer fa molts d’anys i vaig tenir molt de contacte amb ell. Era, sobre tot, pianista, però també va fer cançons molt hermoses. Abans hi va haver algun compositor que ara no record; la meva memòria... A Eivissa també vaig treure Fermí Marí, un home molt senzill que venia aquí a Mallorca i el vaig conèixer i vaig tocar coses seves. Fins i tot, vaig promoure, a Eivissa, un concert d’homenatge a ell. Jo hi vaig participar i vaig tocar.

El Conservatori d’Eivissa et va donar la Medalla d’Or...

Ah, sí...! I el d’aquí, també... més tard. Això sempre s’agraeix, clar.

Què és més freqüent entre els compositors mallorquins el piano o la orquestra?

El piano sobre tot. En orquestra n’hi ha hagut un de molt fecund, en Torrandell. Ha fet moltes obres. També en Samper ha fet coses per orquestra: “Suite Mallorca” , “Danses mallorquines per piano i orquestra”, “Cant espiritual” també està molt bé. A Mèxic encara s’hi troben manuscrits; el Consell els vol comprar i estan en negociacions. És la “Suite Mallorca” adaptada per a petita orquestra; es veu que a Mèxic no tenia tantes possibilitats de trobar una gran orquestra. Mas Porcel té una obra lul·liana i “El castell d’iràs i no tornaràs”. Mossèn Thomàs va fer “Es Festival de Bellver”, on també hi ha orquestra. Va esser una gran cosa, que avui en dia, de cara al turisme cultural, podria resultar interessant. Ell va compondre tota la música d’una sèrie d’escenes històriques de Mallorca, representades, i amb ballet, orquestra i piano. Sé que a Mèxic, on era ca’n Baltasar Samper, hi ha una “Festa de Sant Joan” per a piano i orquestra, que aquí no la tenim; ni la coneixíem, ni la família. De moment no record res més.

Coneixes en Miquel Vicens, com autor?

El conec com autor i també el vaig conèixer personalment; cantava amb la Capella Clàssica. Tenc un disc amb cançons seves, però d’obres per a piano em sembla que en tenc una, però no he arribat a tocar-la mai.

Era el meu sogre, recorda en Pep...

Ah siii? No ho sabia!

Havia format part dels “Trashumantes”. Després jo el vaig sentir en una audició a l’Auditòrium d’un concert per guitarra que va tocar n’Estarellas. La seva filla va recollint materials seus, partitures...

Jo no sé si, fins i tot, tenc aquesta gravació...

Ell es va dedicar més a la música popular, va recollir cançons. I van coincidir amb Mossèn Joan Maria Thomàs en el viatge als Estats Units. Després va estar a Mèxic i va viure allà; i tocava amb moltes orquestres. També tocava el piano... contava, com anècdota, que, quan cantava, tocava el piano i la trompeta a la vegada...

(Esclafit de rialles generalitzat)

Destacaries algun pianista mallorquí actual?

Sí! Hi ha n’Andreu Riera, en Miquel Estelrich, hi ha en López Díaz, en Xavier Mut... no voldria deixar ningú important defora... esperau... Carles Bonnín. D’aquests n’hi ha quatre que han estat deixebles meus. Quan vaig tornar d’Alemanya va esser el moment en què vaig donar moltes classes.

Entre els personatges musicals i ha en Toni Caimari, creador de ACA, Àrea de Creació Acústica, amb seu a Búger. Amb ell vàrem crear tot això. Ell en va esser l’impulsor. Tenia un gran piano i vàrem organitzar molts de concerts i moltes gravacions. Després el vaig deixar i vaig anar fent altres coses, però la labor d’en Toni Caimari ha estat impressionant en l’ambient musical. Encontres de compositors... se’n deuen haver celebrat una trentena, el dirigia. També obres pròpies, en contacte directe amb compositors actuals. Impulsant els compositors nostres... És una persona que ha fet molt per la música.

Ja he parlat d’en Joan Company, que ha fet molt per la música coral mallorquina.

Creus que els Conservatoris duen una bona línia? Juguen el paper social que es pot esperar d’un conservatori?

Hi ha que dir que, des de fa anys, els estudis de música tenen moltes “assignatures complementàries”, com se diu. Si un estudia piano, ha d’estudiar Solfa, Història de la Música, Estètica, Anàlisi musical... i no sé quantes coses més. Això fa que hagin d’anar molt al Conservatori, i això dificulta poder compatibilitzar els estudis de música amb els estudis normals de batxillerat i demés. Això complica les coses.

La funció social crec que hi és. Per si hi ha gent que es vol dedicar a la música, crec que sí. Jo tenc més contacte amb el Conservatori Superior, però vaig esser professor del Conservatori Professional sis o set anys, i ho vaig deixar córrer precisament perquè hi havia de Director el senyor Bernat Julià. Vàrem tenir molts d’enfrontaments damunt la premsa... Quan em vàrem oferir l’Institut Ramon Lull... I els professors del Conservatori em deien: “I deixes el Conservatori per un institut?!”. Tal com anava el Conservatori en aquell moment era bastant desastrós. Ara ha millorat molt, crec que fan una bona labor i que el que vol fer música la pot fer seriosament.

El teu llinatge està molt lligat a la literatura, t`ha temptat també la literatura?

No... Quan estudiava el batxiller, tenia un professor, Rafel Ferreres, un valencià que va estar per aquí dos o tres anys, estava entestat en què jo em dedicàs a la literatura. Fins i tot va escriure a Madrid, a en Díaz Plaja: “¡Te voy a enviar un alumno que es una maravilla...!”. I, quan va veure que entrava en el Seminari, ell que no era gaire de dretes, va quedar...

Sé escriure correctament. I una vegada en Baltasar Coll em va dir que, llegint el que jo escrivia, li feia pensar en mon pare, en el seu estil. Vaig escriure articles en els diaris i això, però en el camp literari no he fet res.

No has estat fidel al “Dura tamen molli saxa cavantur aqua”.

Ho he estat en el sentit musical. La goteta aquesta que cau, d’acostar la música als mallorquins. L’apostolat musical sí que ha estat constant.

Entre la dictadura i la democràcia, es va notar el canvi a nivell musical?

El temps d’en Franco no s’hi ficaven gaire amb la música. Hi havia l’Orquestra, la Capella Clàssica... un gran ajut institucional no es tenia. No era fàcil la música, però tampoc hi havia dificultats. Amb la democràcia va haver-hi una certa millora, realment. Però, vaja, la música sempre ha estat un apartat un poc desgraciat en l’àmbit de la cultura...

Segueixes el món musical?

Sí, ja ho crec! Ja vaig amb bastó i ja no conduesc, he fet els vuitanta anys i surt poc. Darrerament, en tot l’hivern, he anat a un o dos concerts de l’Orquestra... M’he fet un poc ermità! Endemés, tenc una orella un poc bethoveniana... Però, seguesc el món musical; a Palma i a Mallorca hi ha molta vida musical: Concerts de l’Orquestra, de les corals, d’orgues, festivals de música arreu de Mallorca...

Moltes gràcies, Joan, i que puguis seguir assaborint i difonent la nostra música molts d’anys.

Documents adjunts

  • JOAN MOLL MARQU (OpenDocument Text – 196.2 kB)

    Version OOo Writer de cet article