La III Conferència del Partit Comunista de les Illes a Formentera

Artur Parron i Guasch*

Coordinador d’Esquerra Unida d’Eivissa i Formentera*

Foto :arxiu Pep Vilchez De dreta a esquerra: Toni Vich-Caballito, d’Esporles, Guillem Gayà- El Mestre, Joan Boyeras .Muro, Miquel Rigo, Palma. Darrera Colau Alzina de Capdepera i Francisca Bosch Palma

Entre els dies 21 i 23 d’octubre de 1976 el Partit Comunista a les Illes celebrà la seva 3ª Conferència a Formentera. La importància d’aquesta trobada no és menor; basta recordar que la primera s’havia celebrat a Menorca durant la guerra civil i la segona l’any 1945, en plena voràgine repressora franquista, a Palma. A més, la seva rellevància radica en el fet que es celebrà en uns moments de màxima efervescència política, uns mesos després de la mort del dictador i uns mesos abans de la legalització del PCE per part del govern d’Adolfo Suárez.

Cal, però, conèixer en quines condicions arribava el Partit a aquesta cita formenterera. Assitia a un moment evident de creixement des d’inicis dels anys seixanta, després d’un primer franquisme caracteritzat per la duríssima repressió i que provocà la caiguda successiva de les direccions. L’aposta decidida del règim per la industria turística evidencià les contradiccions socials d’aquest model –exitós només en aparença-. A més, l’arribada de milers d’immigrants des de la península facilità la presència antifranquista a les Illes i a les institucions sindicals del règim.

L’impuls definitiu arribarà a primers anys setanta. A Eivissa, de la mà i la tasca de Joan Calvera i la cooperativa agrícola Es Nostro Camp; a Mallorca amb la incorporació d’un nou tipus de militant –més lligat a les professions liberals- i la presència de nuclis de Comissions Obreres. La tasca prioritària en aquests anys finals de la dictadura, apart de la consolidació i extensió organitzativa, serà la de col·laborar en organismes unitaris d’oposició al règim. Primer, la Mesa Democràtica de les Illes –amb la presència del PC, el Partit Carlí, Comissions Obreres i el Partit del Treball- i el juliol de 1974 la Junta Democràtica –que aplega els anteriors actors més el Partit Socialista Popular-. Quan l’abril de 1976 es conforma arreu de l’Estat la Coordinació Democràtica –la coneguda com a “Platajunta”- s’inicia a les illes la creació de les corresponents assemblees insulars

Aquest mateix any es produeix la sortida definitiva a la llum del Partit Comunista a les Illes. La presentació del Partit al Teatre Balear el 2 de juliol, amb les intervencions de Francesca Bosch i Ramón Tamames no feu més que confirmar el que era una presència pública destacada dels comunistes illencs.

Serà en aquest context que la III Conferència a Formentera es plantegi com el moment adequat per a actualitzar l’ideari i l’estratègia del PC a les Illes, un partit que aleshores encara no era legal però tampoc clandestí.

La Conferència es celebrà a un establiment hoteler d’un conegut empresari eivissenc i hi assistiren cent vint-i-vuit delegats en representació d’uns set-cents militants arreu de les Illes. Entre tots els assistents sumaven 30 processos judicials i 89 anys de presó durant el franquisme. L’informe polític –redactat per Francesca Bosch, Josep Valero i Miquel Rosselló- era profundament crític amb el projecte reformista de Suárez i exigia la tornada al país de tots els exiliats polítics. A més, emfatitzava la necessitat de la unitat d’acció de la oposició democràtica.

Però l’aportació principal de la Conferència foren les “Bases per a un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes”, on es defensava la necessitat d’un nou model territorial federal i el concert econòmic de les Illes amb l’Estat, així com un pacte autonomista que recollís la realitat de cadascuna de les Illes i la creació d’un Gran i General Consell com a màxim òrgan de govern.

Aquests plantejaments provocaren un profund debat en el qual s’evidenciaren dues postures: d’una banda el sector més “oficialista”, que defensa la línia del PCE que prioritza la recuperació de les llibertats democràtiques, i per altra banda un sector més proper als postulats del PSUC que conjuguen la lluita per les llibertats i l’autogovern de les Illes.

Amb aquest bagatge històric i amb aquestes tensions internes –que eren reflex d’un debat de fons que existia al sí del propi PCE- el Partit a les Illes afrontà els propers mesos la seva legalització el 9 d’abril de 1977 i les eleccions del 15 de juny.

Documents adjunts