Una mirada a la crisi del PSOE

Celestí Alomar*

Llicenciat en Geografia i Història*

Encara hi haurà que esperar un temps per saber quant de profundes són les esquerdes que divideixen el PSOE. El resultat de la votació en el Comitè Federal ha deixat clara l’existència de dos blocs oposats. Si es repassa la llarga historia del partit aquesta circumstància no és nova, ja s’havia donat altres vegades i ho va resoldre. Però, com s’ha arribat a la situació actual no és fàcil d’explicar. Tinc clar que la causa no és el declivi sostingut de la pèrdua de vots; ans el contrari, la caiguda de vots és la conseqüència, el símptoma, d’un mal més profund. La realitat és que el partit de govern i d’Estat que havia estat essencial per sortir de les tenebres del franquisme i modernitzar el país, en l’actualitat és incapaç de treure’l de l’esclerosi de la transició. I, a més, això va de la mà de la manca d’idees que debiliten la socialdemocràcia en general, per sortir del crític moment al qual el neoliberalisme ha portat el món occidental. Per analitzar la crisi actual del PSOE no podem perdre mai de vista aquest marc complexe i general.

Però, el marc no pot servir d’excusa a decisions equivocades que han propiciat que las coses siguin aquesta, i no d’una altra, manera. La primera d’elles va ser la falta de suport a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 (el famós “cepillado” de Guerra) i al federalisme asimètric de Pasqual Maragall. La qüestió es va tancar en fals amb el “document de Granada”, que no resolia la distinta concepció de l’Estat entre el socialisme andalús i català. El socialisme andalús, genèticament arrelat en la idea de “germanor” i no d’Estat, manlleva aquest concepte d’un codi intemporal que irremeiablement xoca amb la idea historicista que en tenen de l’Estat els catalans. No acceptar a Maragall, en el seu moment, ha conduït a què en l’actualitat hi hagi “línies vermelles” que trenquen la unitat en el partit, i emboliquen el debat intern, en un tema -la forma d’Estat- que des de la idea d’universalitat del socialisme no hauria de ser transcendental. S’ha substituït el vermell de la bandera per el de les línies d’un mapa.

Una segona decisió que ha marcat l’esdevenidor dels socialistes durant aquests anys ha estat haver acceptat “l’austericidi” imposat per Merkel i no haver convocat eleccions anticipades per consultar a la població. Per contra, es va pactar una reforma exprés de la Constitució, per la qual el pagament del deute públic passava per davant de qualsevol altra despesa de l’Estat. Això representava una renuncia de l’ideari socialista que havia inspirat la primera legislatura de Zapatero i una pèrdua d’autoritat moral davant la gent que patia la crisi econòmica. Podríem dir, sense por a equivocar-nos, que aquelles aigües van portar els fangs d’avui. La frontera entre el neoliberalisme autoritari i la socialdemocràcia es difuminava tant que la gent hi va deixar de veure les diferències. El maleit “tots són iguals” que persegueix als socialistes com l’ombra de la traïció de classe.

La reacció a les mobilitzacions populars que es varen desencadenar va provocar un desenfrenat procés de primàries que semblava podia crear una dinàmica que revitalitzés el partit. Però, era tard i es van quedar a mitges, perquè la gent del carrer el que demanava, i demana, no eren primàries sinó una democràcia més participativa. I en aquest tema, els socialistes s’han mostrat reticents. Reticència o manca de valentia, el que es vulgui dir, que té molt a veure amb un altre dels problemes greus del partit socialista: l’endogàmia. El partit es nodreixi quasi exclusivament de la promoció interna, el qual fa que no hi entri aire nou. Els militants estan més predisposats a defensar la marca del partit, que fer política de carrer. Només des d’aquesta perspectiva es pot explicar que un candidat elegit en primàries, com és el cas de Pedro Sánchez, pugui ser defenestrat amb un cop de força en ple procés de formació de govern.

Amb aquests antecedents era inevitable, doncs, que sorgís, com han sorgit en altres partits socialdemòcrates, un corrent contestatari. Segurament, Pedro Sánchez no era el gran líder desitjat, però era la persona que els militants i simpatitzants havien escollit i posat al davant del partit. A pesar de la tebiesa del candidat, la contrareforma de la “nomenclatura” ha estat tan virulenta que ha arribat a l’extrem de renuncia a formar govern i defenestrar al candidat elegit per la gent. S’ha demostrat fins a quin punt tenen arrelat el sentiment patrimonialista del partit i de la política en general. Si hagués de definir la crisi actual del PSOE, diria que aquesta és una lluita aferrissada per les sigles.

Aquesta qüestió haurà de quedar resolta en el proper Congrés del partit. La reacció immediata d’una part dels militants davant els esdeveniments, intentant forçar un congrés extraordinari demostra que no tot està perdut i ni encara s’ha dit la darrera paraula d’aquest conflicte.

Però, en cap cas el PSOE pot abdicar a la seva condició de partit de govern, el contrari implicaria la desaparició. I, igual que avui, només tindrà dues vies de sortida: Una, concloure el camí iniciat amb la renúncia a formar govern formant part d’una Gran Coalició i, la segona, encertar amb un projecte obert i un líder que rompin amb el passat més recent, que les permeti seguir essent pedra angular per consolidar una alternativa d’esquerres que porti Espanya al canvi. Entenc que qualsevol de les dues alternatives pugui crear inquietud entre els militants socialistes, però si no trien una o altra el desert que els quedarà per davant serà tant vast que no em sento capaç ni d’entreveure la seva travessia.

Documents adjunts