Ara que fa 10 anys

Les autovies d’Eivissa*

Fanny Tur Riera*

Foto: Comissió d’Investigació del Parlament de les Illes Balears*

Ja han passat deu anys de la major mobilització que han vist les Illes Balears en la seua història recent. No exageram si deim que Eivissa va estar en estat d’excepció durant uns mesos: la presència de més d’un centenar d’agents antiavalots procedents de tots els cantons de l’Estat n’és una prova. Reunions a domicilis particulars vigilades. Només érem ciutadans afectats -tots- i propietaris expropiats -més de 500 famílies-, mobilitzats de manera solidària per tractar d’impedir el major atemptat territorial que hem patit a les Pitiüses -i n’hem patit uns quants-. Ciutadans i expropiats tractats com a delinqüents quan els delinqüents eren els que, des dels despatxos, havien dissenyat o acatat el projecte de les autovies d’Eivissa per enriquir-se una mica més. Mai l’avarícia personal d’uns havia posat un preu tan alt a la terra.

La gran excusa per a la gran estafa va ser per un costat la perillositat de la carretera d’Eivissa a Sant Antoni i la necessitat de connectar millor la capital de l’illa amb l’aeroport, per l’altre. A partir d’una veritat a mitges, -és cert que la carretera de Sant Antoni tenia punts negres- es va dissenyar des d’Eivissa, però amb la complicitat de Palma -ja els anava bé- un projecte d’agressió territorial sense precedents. Per refrescar una mica la memòria:

Legislatura 2003 - 2007. El primer Pacte de Progrés havia perdut les eleccions i la dreta poderosa de tota la vida estava eufòrica per recuperar el que considerava era seu per dret natural. Creien que una legislatura de forces progressistes amb el PP a l’oposició havia estat tan sols un malson que no es tornaria a repetir. Podien actuar amb total impunitat mentre les forces d’esquerres es preguntaven què havia passat. Mentrestant, un projecte de camp de golf a platja d’en Bossa, en el municipi de Sant Josep, en els terrenys propietat d’una de les empreses del Grup Matutes, necessitava prop de 400.000 m3 de terra per ser una realitat. La norma ja s’adaptaria. El projecte, en exposició pública en el consistori josepí, reconeixia sense cap tipus de maquillatge que la terra vendria del sobrant de les obres de la futura autovia -ells en deien desdoblament- de l’aeroport. Mentrestant, ja s’estava redactant un projecte amb tres fases: segon cinturó de ronda, autovia a l’aeroport i a Sant Antoni. Casualment, el tram de l’aeroport contemplava en el seu traçat, un clot de tal envergadura que havia d’alliberar 400.000 m3 de terra vermella i bona i que no tenia cap justificació tècnica. En el cas de l’autovia de Sant Antoni també estava pensat construir un fals túnel. Forats inexplicables a les entranyes de l’illa. Cases, negocis familiars, finques i tota una vida vinculada a un lloc caurien per mor de la cobdícia de qui mai te prou.

Les obres eren urgents i així es varen tramitar. Una UTE participada per una de les empreses del Grup Matutes i l’adjudicatària del tram de l’aeroport, era copropietària de la pedrera que subministrava material per a les obres. Una consellera de carreteres del Consell amb lligams familiars en les empreses beneficiades. Un ex-ministre que formava part del Consell d’Administració de FCC, adjudicatària del tram de Sant Antoni. Un director general al qual l’adjudicatària de l’autovia de Sant Antoni ha reconegut ara que li va reformar la seua casa de Formentera. El mateix director general que feia comprar a un amic seu estàtues per decorar les rotondes,. Milers d’euros públics per comprar tres màquines llevaneus per a una illa on no neva mai i que no se sap on son ni si es varen comprar. Tot casualitat. Així ho degué entendre la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears quan, ni va actuar d’ofici ni va fer cas de les nombroses denúncies presentades des d’Eivissa per diferents col·lectius. Poc després, un ex-director insular de carreteres de Mallorca entraria a la presó per haver-se beneficiat d’uns quants camions de terra procedents d’unes obres viàries, demostrant que, des de totes les instàncies, el que passi fora de Mallorca importa menys i que som el botí que cal entregar perquè la bèstia mengi i deixi la resta en pau. Però en aquesta ocasió els eivissencs varem dir no.

El negoci tenia moltes branques i continuava. Mentre a petits propietaris se’ls escatimava el preu just i se’ls retardava el pagament si no retiraven els recursos, alguns, els de sempre, veien expropiades a preu d’urbà propietats qualificades com a rústiques, o que havien comprat a preu de sol rústic.

Mentre el monstre anava prenent forma, la indignació augmentava: una casa pagesa amb segles d’història s’enderrocaria per mor d’una corba de l’autovia de l’aeroport que s’havia dibuixat així per no perjudicar una empresa que, en paraules del seu propietari, s’havia de salvar perquè ’donava llocs de feina’. Ca na Palleva es convertia en l’epicentre de la resistència mentre els expedients d’expropiacions es tramitaven malament, sense ni tan sols respectar els pocs drets que contemplava una llei d’expropiació franquista que cap govern democràtic havia canviat. Mesos de matinades, fred, cafè, indignació, espentes, detencions, difamacions, multes, recursos, assemblees, però també solidaritat i esperança d’aturar-ho. Solidaritat dels vesins, dels amics i de molta gent desconeguda. I el suport d’una colla d’advocats que treballaren gratis. I també la decepció davant la tèbia actuació d’alguns càrrecs suposadament progressistes -afortunadament, no tots, bona part va estar a l’alçada- que pretenien estar, com altres vegades, a la missa i a la processó. I les màquines començaren a entrar a les finques per la força i protegides per qui hauria d’haver estat del costat dels vesins que veien expropiada mitja vida. Calia arribar a les eleccions amb les autovies acabades perquè la gent oblidàs i votàs com sempre.

Però la gent no va oblidar. Deu anys després, des del propi Govern s’ha impulsat una comissió d’investigació en el Parlament, dipositari de la sobirania del poble, per tractar de saber més coses. Gràcies.

Documents adjunts