Crisi del règim polític espanyol

Antoni Alorda i Vilarrubias*
President de la Comissió de Medi Ambient*

Quan el PSOE decideix que el seu principal nord polític deixa de ser que la dreta no governi, trasbalsa el sistema del turnisme bipartidista que ha caracteritzat la neo-restauració borbònica. Que la Presidència fos cosa de dos partits nacionals antagònics, irreconciliables, cara i creu dels únics governs possibles, empenyia a prendre partit entre els dos. El cleavage dreta-esquerra esdevenia el debat polític decisiu, esmorteint el cleavage d’adscripció nacional. Això ha canviat.

El PSOE és plenament conscient que hi ha una majoria parlamentària que no vol Rajoy President (180 diputats front a 170), però considera prioritari tancar files en un front nacional “constitucionalista”. Prefereix la comunió patriòtica amb la dreta, al servei de la sagrada unitat de la nació espanyola, “patria común e indivisible”, etc; que no forjar aliances per a polítiques progressistes. I això que aquest PSOE que ara abomina d’enteses amb forces polítiques que admetin el dret de les comunitats a decidir el seu futur, havia assumit històricament aquest dret (per exemple a Suresnes), en la tradició de l’esquerra clàssica, i, sobretot, l’havia “tolerat” sempre en organitzacions federades com el PSC.

Les conseqüències del nou escenari són males de calibrar. D’entrada, no és fàcil que cap partit obtengui una majoria sòlida que permeti restablir l’anterior paradigma. Però sobretot no ho és per al PSOE, les majories del qual sempre s’han sustentat en magnífics resultats a Catalunya i el País Basc, on festejava, de manera deliberadament equívoca, amb una Espanya federal i plurinacional.

Si el PSOE es referma en la posició de no participar mai en governs progressistes plurals i, en cap cas, amb partits que admetin el dret a decidir, podria no haver-hi més governs progressistes a Espanya. Ho assumiran les seves bases? Sacrificaran els seus ideals d’esquerra a l’altar de la pàtria espanyola? O és que, com ara comencen a confessar, un dels motius del seu nacionalisme espanyol és precisament que les polítiques socials, a les que honestament aspiren, perillarien a Espanya sense la sagnia de doblers catalans (i balears)?

L’abstenció del PSC, el PSIB i alguns diputats socialistes, a la investidura de Rajoy ha estat un gest polític rellevant, amb conseqüències de cohesió interna significatives. Tanmateix, si els abstencionistes comparteixen amb Susana Díaz la impossibilitat d’acords amb Podem i les forces sobiranistes, l’abstenció no és gaire més que això, un gest, de limitada substància política. Certament Sánchez hagués pogut provocar unes terceres eleccions, però, i després? Unes quartes? Tenia algun sentit? El bessó és un altre: o l’esquerra espanyola assumeix la legitimitat democràtica dels referèndums d’autodeterminació, o es condemna a acords sistemàtics amb la dreta.

De totes maneres, tampoc sabem (ni sé si ho saben a cal PSOE) quin és l’abast, la radicalitat, d’aquest canvi. Per mostra, l’acord al País Basc amb el PNB, que contempla explícitament un debat obert sobre el dret a decidir. La gestora no sap cap on prendre i mira d’encaixar-ho en una estratègia de recomposició espanyola. En altres paraules, el PSOE sí pot pactar amb els que afirmen al dret a decidir... sempre i quan no se’ls passi pel cap de pretendre exercir-lo mai. És significatiu que l’acord arribi en el País Basc, on PP i PSOE experimentaren una entesa per fer lehendakari a Patxi López. Deuen haver reparat que en el moment d’aquell pacte els dos partits sumaven 38 diputats a Euskadi, avui són 18. El daltabaix és encara major a Catalunya: dels 52 diputats que obtingué Maragall han passat als 16 d’Iceta.

A les Illes Balears, l’actual tesi de pactes del PSOE duta a l’extrem, ens hauria pogut emmenar a governs Bauzá per anys, perquè MÉS és un partit sobiranista i Podem admet el dret d’autodeterminació.

A Catalunya, la triple aliança espanyola, PP-PSOE-C’s, il·lumina el passadís cap a la sortida (on també s’hi congrien tenebroses amenaces de repressió).

Documents adjunts

  • Crisi del r (OpenDocument Text – 97.3 kB)

    Version OOo Writer de cet article