Gràcies a la derrota de Hillary, encara hi ha temps!


Joan Carrero Saralegui*

President de la Fundació S’Olivar *

Fa tan sols uns dies, Julian Assange va afirmar amb ple coneixement de causa - són mes de 30.000 els últims correus de o sobre Hillary Clinton publicats per WikiLeaks: ’Els bancs, les agències d’intel·ligència, les empreses armamentístiques... tots donen suport a Hillary Clinton’. Per la seva banda, Noam Chomsky insisteix en el seu últim llibre, titulat Qui domina el món?, en la tesi que va exposar en un altre anterior, un clàssic ja, titulat Hegemonia o supervivència: l’obstinació d’una elit nordamericana a mantenir la seva pretensió d’una dominació mundial posa en greu perill el nostre planeta. Tot i l’enorme farsa en la qual ’els nostres’ grans mitjans mantenen captiva la societat occidental i en la qual han convertit Donald Trump en un gran perill per a la pau, la veritat és que Hillary Clinton era sens dubte una peça clau en el projecte de dominació mundial de la reduïda però poderosa elit financera anglosaxona que està portant la humanitat cap al desastre.

La candidata d’aquesta elit no té cap inconvenient a proclamar la seva disposició a arribar ’més enllà’ que Barack Obama contra Baixar al-Àssad i Vladimir Putin (un ’més enllà’ que certament conduiria a les armes nuclears). Donald Trump, per contra, ve criticant el ruïnós i indiscriminat militarisme intervencionista i l’assetjament a Rússia. En el primer debat amb Hillary Clinton, fins i tot es va comprometre a no ser el primer a introduir armes nuclears en un conflicte: ’Jo certament no ho faria primer. Quan es produeix l’alternativa nuclear, s’ha acabat tot’. Però, com destaca John Pilger, aquesta declaració no va ser notícia. Tan sols són notícies les extravagàncies de Trump. O fins i tot la figura de la seva dona, l’eslovena Melània Nvnaks, a la qual curiosament critiquen i ridiculitzen molts dels mateixos mitjans ’seriosos’ que ataquen la xenofòbia del seu espòs.

I en l’àmbit intern, mentre la candidata confessava en les seves conferències per a aquestes elits financeres, conferències a porta tancada i amb honoraris milionaris, publicades per WikiLeaks, que ’Cal tenir una posició pública i una altra de privada’, Donald Trump, amb el seu frontal discurs contra Wall Street, ve afirmant que ’és primordial auditar la Reserva Federal’ i que ’cal restablir la Llei Glass-Steagall’ (la seva derogació va fer possible la bombolla immobiliària i la gran crisi). En tot cas, era necessària molta prepotència per part d’aquestes elits per pretendre que la societat estatunidenca concedís de nou la seva confiança a la lacaia d’una ’indústria financera’ que ’va donar l’esquena a la societat, va corrompre el nostre sistema polític i va enfonsar l’economia mundial en una crisi’ (termes amb què finalitza el magnífic i llorejat documental Inside Job). Tants experts al seu servei i tan ben remunerats, i no van ser capaços de veure que la gent està arribant al límit de l’afartament?

Certament, Donald Trump és imprevisible. No és fàcil saber quines decisions prendrà finalment. Amb la seva ambició de triomf i el seu afany de passar a la història, és imprevisible. Amb els seus inacceptables posicionaments respecte a qüestions molt importants (tan importants com ho és la del canvi climàtic), però que no es refereixen directament ni a la greu crisi mundial creada per les grans famílies financeres que controlen la Reserva Federal ni tampoc als greus conflictes internacionals que han provocat servint-se dels últims governs estatunidencs (conflictes que han portat la humanitat molt més a prop del precipici del que la nostra societat occidental és conscient), Donald Trump és imprevisible. Malgrat els seus inqualificables exabruptes xenòfobs o masclistes i tot i algunes de les seves absurdes opinions, no és un servent completament previsible de l’elit financera com ho és Hillary Clinton.

A diferència d’aquesta elit, que tan sols necessita polítics lacais que executin submisament els seus dictats, ell s’està envoltant de col·laboradors alguns dels quals són molt més assenyats que ell mateix. Així, entre els generals que l’assessoren hi ha Michael T. Flynn, que va intentar oposar-se al fet que la Casa Blanca creés l’Emirat Islàmic (Daesh) i va dimitir del seu càrrec de director de la Defense Intelligence Agency (DIA, l’Agència d’Intel·ligència del Departament de Defensa) en senyal de protesta. Per tant, encara hi ha temps i marge per a l’esperança! Un temps que molt probablement no hauríem tingut amb la bel·licista, servil i insensata Hillary Clinton.

D’altra banda, com ha destacat Thierry Meyssan, la reactivació de la investigació de l’FBI sobre els missatges privats de Hillary Clinton ja no ha tingut a veure amb un problema de seguretat sinó amb un seguit de maniobres per ocultar les proves de delictes que poguessin arribar, fins i tot, a caracteritzar-se com a crims d’alta traïció: els de finançament il·legal o els de corrupció de tercers vinculats a les relacions del matrimoni Clinton amb els gihadistes i la Germandat Musulmana , d’aquesta i de l’ordre sufí dels Naqchbandis vénen tots els gihadistes del món. Hillary Clinton va usar el servidor privat del seu domicili a fi de no deixar rastres de tals crims en els sistemes governamentals. D’aquí que el seu tècnic privat netegés aquest servidor abans de l’arribada de l’FBI. Però molts d’aquests correus van tornar a ser trobats més tard a l’ordinador d’Anthony Weiner, ex-membre del Congrés estatunidenc i ex-marit de la cap de l’equip de Hillary Clinton, Huma Abedin, educada a l’Aràbia Saudita i molt propera a la Germandat Musulmana. L’ FBI ja s’havia enfrontat en altres ocasions amb la CIA per aquestes qüestions. El 1991, l’ FBI i el senador John Kerry van provocar la fallida del BCCI, banc pakistanès registrat a les Illes Caiman i àmpliament utilitzat per la CIA en tot tipus d’operacions secretes amb la Germandat Musulmana.

Cal recordar que la mateixa Aràbia Saudita, que és el major finançador dels gihadistes i de les madrasses en què se’ls forma i adoctrina, és també el major finançador de la campanya de la candidata demòcrata. Finançament il·legal que arriba fins al 20%, com va declarar el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohamed Ben Salman. Per si tot això fos poc, el director de campanya de Hillary Clinton, John Podesta, és a més l’agent encarregat de promoure els interessos d’Aràbia Saudita en el Congrés dels Estats Units, tasca per la qual percep mensualment la suma de 200.000 dòlars. Sense referir-nos al fet que la gairebé totalitat dels terroristes de l’11-S eren també saudites. Ni a les estretes relacions comercials de la família Bush amb la família Bin Laden. Ni tampoc al fet que el germanastre del president Barack Obama, Abon’go Malik Obama, és el president de la Fundació Barack H. Obama i alhora el tresorer de l’Obra Missionària de la Germandat Musulmana al Sudan.

Després del triomf del Brexit, vaig escriure un article en el qual en forma metafòrica posava en boca d’un historiador del segle XXII una anàlisi centrada en el Brexit com a esdeveniment històric transcendental: amb ell va acabar el cicle històric iniciat el 1913 amb el robatori al poble d’Estats Units per part de les grans famílies financeres de la més important de les prerrogatives estatals, la de la creació i el control dels diners. Ara, la derrota de la seva candidata ha estat un cop, més fort encara que el del Brexit, a l’afany de dominació d’aquesta reduïdíssima oligarquia financera. Ha arribat a la seva fi el segle durant el qual aquesta perillosa elit ha aconseguit mantenir ocult el seu projecte. Els estralls de la desigualtat (la increïble concentració de la riquesa i el poder de decisió en unes desenes d’’elegits’ davant del galopant empobriment d’una immensa majoria) són ja massa descarats. Certament, ho tenen tot tan lligat i ben lligat que encara queden moltes llàgrimes i sang per vessar. Però s’ha acabat un temps, i un altre ja clareja.

La gent de l’establishment que va portar Hillary Clinton a la cúpula d’una casta política instrumentalitzada per ells, ha perdut una important batalla. Hauran de reorganitzar les seves estratègies si pretenen sortir finalment victoriosos d’aquesta tremenda guerra, tant de classes com imperial, que per ara van guanyant. Tot i que no els va sortir del tot malament l’actual jugada, ja que van aconseguir tombar aquell que en realitat més odiaven, Bernie Sanders. Massa gent segueix tenint encara les seves ments condicionades per un fals bipartidisme del que aquestes elits es mofen. A aquest company de partit de la seva candidata no li perdonaran mai que, al costat d’altres dos senadors, aconseguís que la Reserva Federal, el Sancta Sanctorum del Sagrat Temple de la seva fanàtica religió financera, fos auditada per primera vegada des de la seva creació el 1913. Gràcies a aquesta auditoria tenim una informació d’extrema importància i gravetat sobre el rescat bancari. Informació que no obstant això han ignorat o silenciat sistemàticament tots els mitjans occidentals. Informació sorprenentment ignorada també fins i tot per la majoria dels qui es consideren progressistes.

Tot i el seu discurs autoritari, xenòfob, masclista, demagog, canviant... amb el qual hauria seduït una massa de ressentits o ignorants, segons ens diuen els gurus de l’establishment, la veritat és que Donald Trump mai hauria guanyat les eleccions si no hagués fet una crítica frontal a la globalització que una reduïda elit ha aconseguit convertir en una financiarització embogida. Una financiarització que ha perjudicat greument fins i tot les tradicionals finances associades a la indústria i a qualsevol altra forma de creació de riquesa real. Una financiarització que ha originat una desigualtat tan extrema que està generant onades d’indignació i que, abans o després, provocarà una autèntica revolució, una més de les tantes revolucions que s’han succeït al llarg de la història. Una financiarització que (mentre es retalla més i més en les necessitats bàsiques de la societat o fins i tot es deixa que les infraestructures públiques es deteriorin) infla una colossal massa de dòlars circulants fiduciaris (sense suport en l’economia real, la suma de la qual ni el mateix Govern coneix) per tal de realitzar descomunals rescats bancaris, generar enormes deutes sobirans o dur a terme les seves cada vegada més nombroses guerres imperials.

El que els estatunidencs han decidit en aquestes eleccions no ha estat una nova alternança partidista en l’enganyós i habitual marc de l’alternança entre demòcrates i republicans, sinó la continuació o ruptura del sistema creat i controlat per aquestes elits financeres. Mentrestant, els grans mitjans, dels quals elles mateixes en són propietàries, repeteixen fins a la sacietat el mantra que tota aquesta rebel·lió de les masses, que sorgeix tant per la dreta com per l’esquerra, és només populisme. Vaig acabant ja amb unes últimes consideracions sobre el decisiu paper dels grans mitjans corporatius i sobre les cada vegada més evidents febleses de l’esquerra: amb unes anàlisis que no són prou lúcides i profundes en aquesta hora crítica sinó que estan massa condicionades per uns mitjans que són els qui en realitat estan sostenint una globalització neoliberal i imperial decadent, estem deixant el camp massa lliure als antisistema de l’extrema dreta.

Els grans mitjans suposadament progressistes estan creant uns activistes desinformats i fins i tot fanatitzats, capaços de manifestar-se violentament contra el triomf de Donald Trump (el xenòfob que diu que expulsarà els refugiats sirians), però als quals ni els passa pel cap manifestar-se contra la Hillary Clinton que ha jugat un paper tan actiu en la destrucció de Líbia i Síria (provocant així una marea humana de milions de refugiats).Si no és que, com vaig sospitar des del primer moment i ara està ja confirmat per WikiLeaks, no estiguem davant d’unes manifestacions espontànies sinó davant d’una nova ’revolució’ de color o una nova ’primavera democràtica’ (com les que fins ara ha finançat gent com George Soros)... a l’interior mateix, aquesta vegada, dels Estats Units! Per la qual cosa, amb aquestes manifestacions i la gran cobertura que li han donat els grans mitjans, ja tindríem la primera evidència que intentaran doblegar Donald Trump. O que, almenys, li estarien enviant els primers ’avisos’.

El nacionalisme progressista, especialment, no es pot permetre que, després de l’apropiació de la marca ’progressisme’ per part de l’establishment, el nacionalisme xenòfob s’apropiï ara d’aquella altra força, la del sobiranisme democràtic, que al costat de la del despertar polític de les noves generacions tant preocupa els ideòlegs globalistes. Zbigniew Brzezinski, el gran estrateg i home de confiança a qui David Rockefeller va encarregar la creació de la més poderosa organització que existeix en l’actualitat, la Comissió Trilateral, ho tenia molt clar. Ho vaig explicar al final del meu llibre La hora de los grandes “filántropos”:

’En el seu discurs de l’any 2010 en el Consell de Relacions Exteriors, reunit a Mont-real, Zbigniew Brzezinski va advertir que un despertar polític global, que és possible gràcies a Internet i a les més recents tecnologies, combinat amb les lluites internes entre les elits, està posant en perill la ’noble’ aspiració d’aconseguir un Govern mundial. En el seu recent llibre Tres presidents, subtitulat La segona oportunitat per a la gran superpotència americana, qualifica aquest despertar com a populista-nacionalista. El populatxo es desperta! [...] William Pfaff, ex-membre de les Forces Especials estatunidenques, format en el famós Fort Bragg [analista polític habitual de l’International Herald Tribune i freqüent col·laborador de la New York Review of Books] descriu la fosca evolució d’aquestes Forces des dels seus inicis després de la Segona Guerra Mundial fins al dia d’avui. Conclou augurant la derrota segura de l’Imperi estatunidenc, en ’enfrontar-se a la força més poderosa de la història moderna, el nacionalisme, que integra la identitat moral i el sentit de destí dels pobles.’

Ens estem referint a gent poderosíssima. Gent com David Rockefeller, que va ser capaç d’aconseguir que un president estatunidenc, Richard Nixon, imposés al món (com explica Nomi Prins en el seu llibre All the Presidents ’Bankers) un dòlar fiduciari que, perdent de la nit al dia el seu suport i paritat amb l’or, no va tenir després una altra garantia que la suposada solvència i honestedat dels banquers recolzats per l’Estat. O a tot estirar la d’un petroli, controlat a força de guerres imperials. Un dòlar fiduciari gràcies al qual ha estat possible aquesta financiarització embogida que cap estat és capaç de controlar. No obstant això, davant aquesta gent, mai hauríem de perdre la consciència que en la sobirania i la dignitat dels pobles hi resideix en última instància la força més poderosa de la història.

Documents adjunts

  • Gr (OpenDocument Text – 152.6 kB)

    Version OOo Writer de cet article