La Cuba que jo he vist, avui

Guillem Solivelles i Reynés*

Pilot de Línies Aèries*

En arribar a Cuba, si no és la primera vegada,un cert canvi es comença a notar en arribar a l’aeroport. Més simpàtics, més tolerància, més fluïdesa. Si és la primera vegada notes més voluntat de control que en altres aeroports, però la cosa no va massa lluny. Imposen un pes màxim per maleta i, haguis pagat o no l’excés de pes a la companyia d’aviació amb la que has vengut hauràs de tornar a pagar.

Les carreteres estan en mal estat, especialment les de la part oriental de l’illa, i a l’Havana els carrers estan plens de sotracs. Hi ha una gran falta de seguretat viària, tant pels cotxes com pels vianants (obres mal senyalitzades, voravies destrossades, pocs passos de vianants, etc..).

La propaganda oficial parla molt del canvi climàtic i de les mesures necessàries per contrarestar-lo, però no hi ha pràcticament cap cotxe que no faci un fum insuportable, ni els vehicles oficials o de transport urbà. A molts llocs de l’Havana el fum impedeix fins i tot fer-hi fotografies. És un greu atemptat a la salut dels ciutadans, i l’excusa és la falta de peces per reparar els motors.

La pobresa és als carrers, però la gent, en general, viu dignament. Hi ha mancança de quasi tot, però allò bàsic (parlam de no morir de fam i de no viure a l’aire lliure.., res més) arriba a tothom.

El cubà no pot comprar segons quins articles de consum (marisc, vedella, etc..). Et poden multar per la possessió d’algun d’aquests articles. Les botigues tenen molt poca varietat de productes, i els «agros», llocs on el govern ven productes del camp, tampoc tenen gaire varietat. Funciona el mercat negre, però està tan a la vista que el color es difumina.

Com a qualsevol país turístic hi ha molta gent disposada a aprofitar-se del turista, uns amb més picaresca que els altres. Contràriament a allò que anuncien molts hi ha prou tranquil·litat al carrer, fins i tot els vespres, especialment a les zones de passeig, i la taxa de delinqüència no és més alta que en d’altres països com el nostre i, per suposat, molt menys que als països del seu voltant.

Però no hi ha manera de saber realment el que està passant a l’illa perquè l’únic diari que hi circula és el «Granma» (i alguns fulletons de sindicats groguencs) oficial, de quatre o vuit pàgines, on només es canten les meravelles del règim. No cal cercar cap altre tipus d’informació escrita, ni nacional ni internacional.

Les emissions de ràdio tenen un perfum oficialista molt elevat, però els programes culturals són bons. És de suposar una ’autocensura’ quan no una censura directa.

’A Cuba no hi ha problemes’.., i si n’hi ha són tots deguts al bloqueig dels Estats Units. La veritat és que el bloqueig ajuda.., però no ho és tot.

Les emissores de televisió no són gaire diferents de les ràdios i l’única emissora estrangera autoritzada és TeleSur, de Veneçuela. En aquestes tampoc hi ha mai cap informació de Cuba que pugui afectar allò que ells pensen que són els seus interessos, i les notícies de l’estranger sempre tenen un aire de què «tot és pitjor fora de Cuba». Els esports són el plat principal i ara comença a ser-ho també el futbol (està ple de barcelonistes i madridistes). El poble ja té de què parlar. També això ens fa recordar..

Per parlar de dissidència cal fer-ho de presons, tortures i camps de concentració, als que hi varen anar fins i tot els homosexuals amb l’excusa de la sida. Ara les coses han canviat i fins i tot s’han convertit en un dels països amb més operacions de canvi de sexe.

Els «celulares» no tenen servei de dades, només funciona un sistema de «wifi» públic a qualque plaça que, entre la quantitat de gent que l’utilitza -bàsicament turistes- i la mala qualitat fan que sigui un sistema d’internet molt limitat. Però és un forat a la calça per el qual la «revolución» podria fer aigua a poc a poc.

La «revolución» és el súmmum de la política mundial, Cuba és territorio libre de América, i el bloqueo genocida són mantras molt repetits.

Funciona el ’capitalisme d’estat’. Ells són els que importen i ells són els que venen, a qui volen i al preu que volen. Un cotxe de segona mà, en molt relatiu bon estat, que a Mallorca costaria uns 2000 o 3000€ com a molt, a Cuba costa 35000 o més CUC (pesos cubanos convertibles).

Això em dona peu a parlar de la moneda que és:

Peso Cubano (PC) i Peso Cubano Convertible (CUC).Un CUC = 25 PC. Valor aproximat d’un CUC = 1$.

El cuc s’ha creat per a les transaccions dels estrangers i, segons els cubans (hi estic d’acord), per impedir l’accés dels cubans a les coses que els estrangers poden comprar.

Parlant amb gent que ha volgut fer inversions a Cuba t’expliquen les dificultats de tota casta que hi troben, fins i tot del tipus ’perro del hortelano’ que, ni menja, ni deixa menjar. Sotmeten els empresaris a seguiments com si esperassin a que vulnerin qualque regla del país per poder tenir avantatges a l’hora de negociar qualsevol cosa. L’estat, per permetre crear una empresa es queda sempre amb més del 50% a canvi tan sols del permís.

Els sous dels treballadors cubans els paga l’empresari a l’estat al nivell del país de procedència, i l’estat retribueix els treballadors a nivells baixíssims (per ’igualar a tothom’), per tant si l’empresari vol bon servei ha de tornar a pagar en negre als seus treballadors, o deixar-se robar. L’estat intenta quedar-se amb l’empresa al més aviat possible, per quedar-se amb la maquinària i la tecnologia, cosa que gairebé mai aconsegueix.

La corrupció ve per defecte. L’ostentació dels corruptes no és massa evident,

Els doblers que sobren -de totes les transaccions que fa l’estat-, que segur que en sobren, no sabem on són (al ciutadà no li arriben tots, de ben segur..).

D’ençà del desballestament del comunisme a la Unió Soviètica el ’sistema’ cubà entrà en crisi, i la falta d’allò més bàsic començà a fer forat a les consciències dels més convençuts. La corrupció ha arribat ja a tots els nivells, i el règim s’ha tornat paranoic. L’enemic es troba per tot arreu, especialment a casa seva. L’exèrcit no existeix per defensar-se de l’enemic exterior, sinó de l’interior. El paral·lelisme amb el franquisme és molt clar, però ’d’esquerres’.

Els CDR (Comités de defensa de la Revolución) estan molt estesos i la gent s’hi apunta, uns quants convençuts i d’altres per poder ajudar els demés i/o utilitzar-lo com a escut que evita ser titllat de anti-règim. La figura del ’chivato’ està en vigor.

Com que l’embranzida revolucionària ha minvat de manera molt important, els educadors ja no l’ensenyen gaire, els pares tampoc, i els nins ja són ’apolítics’, cosa que ens sona molt a l’estat espanyol.

La corrupció als alts nivells no és visible pel comú del poble, és manté força amagada, però hi ha moltes evidències de la seva existència. A la classe dirigent no li falta de res, tenen cotxes bons, no necessiten fer cues, van on volen - ells i els seus fills - , no necessiten permisos. La gent del carrer necessita tot tipus de permisos i autoritzacions per qualsevol transacció ’no comú’ (quasi totes). Fins i tot és diu que hi ha hagut connexions amb les màfies de la droga. Conten que, quan la crisi de Panamà, quan els EE UU varen detenir Noriega per narcotràfic, els cubans agafaren i afusellaren un grapat d’alts directius del règim pel mateix, aprofitant per dissimular i fer depuració interessada.

On més adeptes té la ’revolución’ és a l’àmbit rural ja que, abans de la mateixa, estava molt, però que molt malament.

Així i tot, de la meva petita enquesta en trec la conclusió de que molta gent acceptaria un canvi de bon grat.

Les magarrufes estan a l’ordre del dia. Escoltant els favorables al sistema i els contraris arribes a la conclusió de què ningú té la raó absoluta; els arguments estan massa carregats de fel.

La classe militar és immensa i es troba a tot arreu. El servei militar és obligatori i, fins i tot, es fan exercicis militars a nivell global cada quatre anys, on haurien de participar tots els ciutadans d’una o altra manera. Enguany hi ha l’operació ’Bastión 2016’ on Raúl Castro com a ’Comandante en Jefe’ ha ordenat el ’comienzo de la operación’. Fins i tot els presentadors de televisió surten amb roba militar. Les emissores de ràdio en donen d’Operación Bastión a totes hores. Però, en general, la gent del carrer sembla que passa. També recorda l’època franquista.

Fins ara la gent que hem conegut està dividida pel que fa a la valoració del ’sistema’, però gairebé tots estan en contra de què l’obertura política sigui una porta d’entrada de tot tipus de màfia i de desigualtat. Tots són molt nacionalistes. Parlen de la política espanyola i fins i tot del procés català, que no entenen, ..però després de recordar-los el seu ho entenen perfectament. I no n’hi ha cap que vulgui retornar a la corona espanyola, per malament que estiguin. El paral·lelisme és claríssim, no eren una colònia -segons els espanyols-, eren una provincia d’ultramar. El general Weyler (Valerià Weyler i Nicolau), mallorquí per més senyes (per la zona caribenya hi ha molts de vestigis de mallorquins) és recordat amb molt mal regust, especialment per la Reconcentración de Weyler on varen morir centenars de milers d’habitants de les zones rurals.

L’obertura de relacions iniciada per Obama i la subsegüent visita a Cuba ha desencadenat tota una sèrie de reaccions a nivell mundial, gairebé totes elles d’aproximació, si més no econòmica, a Cuba. Catalunya, i Espanya estan signant tota una munió d’acords amb la República Cubana, que són continuació de múltiples accions econòmiques (hotels, etc..).

El canvi de president als EE UU obre nous interrogants. Les empreses americanes no semblen disposades a deixar que la política faci tornar enrere els seus interessos, que són molts, i per això estan aprofitant l’interregne per fer avenços difícils de suprimir.

La mort de Fidel Castro Ruz, sobtada per molt que fos llargament esperada, amb ànsies per uns, absent d’interès per alguns i, és de suposar, entristidora per altres, fa que el panorama sigui un poc diferent. No he volgut implicar-me políticament en aquest article (?); he intentat reflectir tot el que m’han contat, però la quantitat immensa de comentaris de tot tipus que s’han produït després d’aquesta mort m’obliguen un poc a dir la meva. Pens que la revolució va ser important i necessària; pens que són a la Història en majúscules, ..d’altra manera no hi serien; pens que el bloqueig i la implicació de potències globals ha fet enquistar una dictadura que tal volta no en tenia vocació de tal; pens que l’actualitat no és democràtica; pens que hi ha «democràcies» amb un nivell de benestar ciutadà molt per davall de la cubana; pens que el canvi és necessari i complicat.

La figura de Fidel era un poc com la de Franco quan ja no podia fer res, però donava un marc d’estabilitat que, en realitat, no existia. L’entorn psicològic és el que realment ha canviat. Però la psicologia guanya partits i guanya guerres.., aquesta mort pot ser el cop de gràcia que acabi amb la present dictadura, però pot ser també el començament d’una altra.

De totes maneres, la cosa no pinta massa bé. Uns volen acabar amb el sistema, i el sistema vol continuar indefinidament, a ser possible utilitzant els avantatges del capitalisme, i el capital no hi està disposat, especialment vigilat pels cubans a l’exili.

Documents adjunts