La minyonia d’un infant sirià


Miquel Àngel Llauger*

Escriptor i professor*

Riad Sattouf és allò que en diuen un artista polifacètic, i ha excel·lit tant en la seva faceta de dibuixant com en la de director de cinema. Durant anys, va ser reticent a fer servir la seva pròpia biografia com a punt de partida per a les seves ficcions, però el 2014 va arribar el primer tom de les seves memòries L’àrab del futur. El 2015 es va publicar el segon lliurament, que ha aparegut fa uns mesos en català gràcies a Salamandra, la mateixa casa editora del primer. Són dues esplèndides novel·les, o dos capítols d’una gran esplèndida novel·la que encara n’ha de tenir tres o quatre més. Relaten els anys d’infantesa i joventut de Riad Sattouf, de pare sirià i mare francesa, a la Líbia de Moammar al-Gaddafi i a la Síria de Hafiz al-Assad, on la família es traslladava seguint la carrera professional, o potser els deliris, del pare de família.

No ho havia dit, però, per si no ho havíeu deduït, es tracta de bandes dessinés, per dir-ho en l’idioma original. En català en diríem còmics, o, amb més propietat, novel·les gràfiques. Diria que són de la família del gran Maus, d’Art Spiegelman, de Persèpolis, de Marjane Satrapi, o dels llibres de viatges de Guy Delisle, però no som, ni prop fer-hi, un expert en la matèria: sí que us puc dir que he llegit els volums de Sattouf amb el mateix gust amb què vaig llegir aquests altres. En realitat basta dir que són dos grans relats memorialístics, més enllà del gènere. Jutjam les narracions per la recreació dels llocs i els ambients, pel traç psicològic dels personatges, per l’arquitectura narrativa o per l’emoció de les evocacions: L’àrab del futur puntua molt alt en qualsevol d’aquests apartats. I té, a més a més, una base gràfica de primera qualitat.

El títol d’aquest escrit també és enganyós. Riad Sattouf és de pare sirià i va créixer a Síria però segurament és més francès que sirià. Ho és per la llengua en què escriu, pel seu lloc de residència i pels referents artístics a partir dels quals fa la seva pròpia obra de creació. I ho és també per la distància amb què pot mirar cap als anys d’infantesa. Un dels grans encerts del llibre és que la mirada de Sattouf ni idealitza ni jutja: mostra la Líbia i la Síria dels anys 80 a través dels ulls perplexos d’un infant ros mig perdut en un ambient de rostres bruns.

El pare (potser la figura central d’aquests dos primers volums) resulta alhora patètic i entranyable, amb la seva fe en el panarabisme, la seva pruïja per fer progressar el poble àrab i, al mateix temps, el seu patètic desig d’ascens social i la seva incapacitat per enfrontar-se a les realitats més atàvicament violentes (com la dels crims d’honor) de la seva societat. També resulta inoblidable l’escola siriana on Riad va aprendre a escriure una llengua que a casa no parlava: cruis a les parets, bassiots, crueltat al pati i mestres que pegaven amb un pal de fusta. Tot plegat, un fresc extraordinari: dramàtic, però amorosit per una memòria
irònica i per un traç de dibuixant finíssim.

Documents adjunts