Un altre trist novembre a Palestina

J. Jesús Camargo*

Doctor en Filosofia per la UIB*

Novembre sempre és un mes trist a Palestina. Edward W. Said sempre ho recordava. Amb ràbia, dolor i tristesa els records segueixen passant pels cors dels palestins. Aquest novembre de 2016 es compleixen 99 anys de la Declaració de Balfour, és a dir, de l’aquiescència del govern britànic amb el sionisme i els seus desitjos de crear la llar nacional jueva en les terres palestines, tot representat pel secretari d’Estat d’Afers Exteriors Arthur James Balfour. Aquell 2 de novembre de 1917 fou el principi del desastre que haurien de sofrir els palestins i les palestines en conseqüència de la materialització dels somnis del sionisme mitjançant la colonització de les seves terres.

Quan es parla de la Palestina d’avui no podem oblidar el passat. Perquè parlar de Palestina sense esmentar la memòria és abandonar als palestins i les seves consciències. És un passat que els mira sempre endins, sota la pell. No podem oblidar aquell novembre, ni tampoc el desastre que va començar al 1947 i que al maig de 1948 es va culminar amb la proclamació de l’Estat d’Israel a les terres de Palestina i que havia provocat el que els palestins senten com la Naqba, és a dir, el desastre, la catàstrofe. Perquè la creació de l’Estat d’Israel va suposar l’expulsió de més de 700.000 palestins de les seves llars, i la destrucció d’uns 400 pobles palestins. Era l’inici, també, del que Ilan Pappé, el gran historiador israelià repudiat a la seva terra, anomena el «memoricidi» de Palestina, és a dir, l’intent d’esborrar qualsevol petjada o empremta palestina.

El passat mai no resta lluny a Palestina. Sempre té el mal costum de fer-se notar en la pell dels palestins. El passat es remou, guaita, i reapareix en cada dolor continu que segueixen patint els palestins en l’ocupació del seu espai i temps des de la Naqsa de 1967, quan Israel va ocupar Gaza i Cisjordània, així com la ciutat d’Al-Quds, Jerusalem. Així, la vida dels palestins ha estat ocupada per l’exèrcit sionista des de fa quasi cinquanta anys, amb la construcció incessant d’assentaments a les terres palestines i del Mur de l’apartheid que separa a palestins de les seves famílies, o de les seves feines, o de les seves escoles. Mentre Jerusalem segueix essent colonitzada per Israel amb l’objectiu d’esborrar qualsevol vestigi àrab de la ciutat venerada per les tres religions monoteistes més importants del món.

És precisa aquesta mirada històrica per comprendre que el desastre no ha acabat, que la Naqba està en present continu. Recordem els atacs a Gaza de juliol i agost de 2014. Al juny es va produir un acostament entre Hamas i Al-Fatah, i van dur a terme un acord de reconciliació i un govern d’Unitat Nacional. A més de proclamar la intenció de dur a terme eleccions palestines en un futur proper. Aquesta unitat va encendre les ires del govern de Netanyahu, el Primer Ministre israelià, ja que sempre és més fàcil atacar i ocupar els palestins dividits i enfrontats entre sí que units contra l’ocupació sionista.

La mort de tres joves innocents jueus és venjada amb la mort de centenars de palestins innocents. La mort d’un adolescent palestí, cremat viu, es va dir que seria investigada. I com a resposta Hamas des de Gaza llançà míssils cap a Israel, la meitat dels quals eren interceptats per Israel, o només causant danys materials, però atemorint a la població d’Israel.

Per fer-nos una idea dels veritables objectius d’aquest reinici d’atacs sionistes a Gaza, hem de recordar que el 80% dels assassinats foren civils, en la batejada operació Marge Defensiu. Israel té la delicadesa de posar un nom a cada massacra que duu a terme i que no és més que una Naqba que s’eternitza.

La Casa Blanca, amb Obama al capdavant, Premi Nobel de la Pau, advertia que Israel, amb l’armament finançat per Washington, té dret a defensar-se dels atacs del braç militar de Hamàs, Al-Qassam. És curiós defensar-se dels coets d’Al-Qassam, intentant, per exemple, assassinar a Nasser Tatar, cap de l’hospital Al-Shifa de Gaza, que aquests dies estava desbordat perquè des dels inicis dels atacs van rebre a 1.300 ferits. A aquest cardiòleg de Gaza el van avisar que la seva casa seria atacada. Va haver de fugir i avisar als seus veïns. Tatar seguia reparant pits i cors destrossats per la metralla sionista a l’hospital, mentre la seva casa era destrossada a la 07:50 de la tarda d’un juliol que s’esquerdava de sang, cendres, i dolor a Gaza.

Sembla que Israel té dret a defensar-se dels cardiòlegs perillosos que fan possible el bategar de nou dels cors dels palestins abatuts, condemnats a contenir cada pulsació en el seu pit per si és l’últim suspès en l’aire que asfixia i corromp l’ànima.

Recordem que a Gaza malviuen els refugiats que Israel va expulsar de Palestina a la Naqba de 1948. Els coets que llança Al-Qassam cauen, entre altres llocs, a Sderot, un antic llogaret palestí que es deia Huj. L’exèrcit sionista va expulsar a tots els seus habitants palestins i es van convertir en refugiats a Gaza. És una continuació de la Naqba, perquè el sionisme ha d’acabar la feina iniciada en 1947: netejar Palestina de palestins. Aquesta és la veritat dels atacs sionistes. El desig de proclamar el Gran Israel sense palestins, aquest és el seu veritable objectiu. El segrest i cruel assassinat d’aquells tres joves innocents jueus només va servir de pretext per a Netanyahu.

Es manté Gaza com un gueto, una presó per als palestins, mentre Israel sent la necessitat de demostrar el seu poder colonialista i la seva arrel orientalista envers Gaza, i al mateix temps segueix controlant el 50% de Cisjordània, i la vida de tots els palestins que sofreixen i resisteixen a l’ocupació. Així, les «polítiques criminals d’Israel» no cessen, com diu Pappe. Si no som capaços de reconèixer el dolor dels palestins. Si no som capaços d’aguantar un lleu instant la seva mirada, serà perquè la nostra condemnable indiferència i el nostre silenci es fan còmplices de les causes indelebles de la tragèdia.

La defensa de la legítima defensa d’Israel es fa còmplice amb el dolor i la tragèdia que s’escola entre tots els racons de la pell de Gaza, entre els cossos, apagant mirades, omplint de llàgrimes les goles i les veus, de qui compartien amor, però també asfíxia, desnonament i ocupació del seu espai i temps en la major presó del món. La legítima defensa, emperò, empara els palestins i no a l’exèrcit ocupant. Tot poble ocupat té el dret legítim a resistir i defensar-se, és a dir el dret a lluitar contra l’Estat ocupant, no contra els jueus, sinó contra l’Estat sionista que maltracta i mata sense treva als palestins que lluiten per existir dia a dia contra la violència colonial sionista.

La hipocresia s’escampa al seu aire entre la comunitat internacional. L’Estat d’Israel viola de forma sistemàtica resolucions de l’ONU, els acords de la Convenció de Ginebra, i segueix violant el dret internacional sense fre. Però ningú s’atreveix a sancionar-lo. No només això, sinó que és aplaudit per la seva lluita per la «seguretat» dels seus ciutadans, i ajudat pels Estats Units tant econòmica com militarment de forma cega.

Darrere de cada xifra s’entrecreuen les històries, un entramat de dolor, sang i cendres. Sentim i pressentim que cada paraula aquí vessada ja va néixer òrfena, perquè la nit seguirà caient sobre els ulls dels palestins de Gaza, amb la por indeleble a no poder tornar a néixer en la mirada de qui més estimen.

Després de tot un juliol ple de dolor, el 2 d’agost ja es comptaven 1.700 els morts palestins, el 80% dels quals eren civils, i una quarta part nenes i nens innocents, és a dir uns 350 menors. I l’atac havia provocat 460.000 desplaçats de les seves cases. El 3 d’agost de nou una escola de les Nacions Unides va ser atacada per les bombes sionistes. 137 escoles de les Nacions Unides van ser danyades durant els atacs sobre Gaza. Recordem que les escoles de la UNRWA eren els únics refugis aparentment segurs per als habitants de la franja. Però Israel, en un ultratge moral i de lesa humanitat sense precedents, va atacar aquests llocs sagrats.

Està per veure i sentir com continuaran les coordenades d’aquest conflicte, d’aquest «dolor que no mor» com canta i plora el nostre estimat amic i poeta palestí Bàssem an-Nabrís, que va haver d’escoltar a l’amor de la seva vida i a la seva família plorar des de Gaza mentre patia el seu exili a Barcelona, ​​a causa de les amenaces que Hamas va llançar cap a la seva persona.

Finalment, la retirada israeliana es va produir el 5 agost 2014 deixant rere seu una terra i un poble destrossats, i la vida dels palestins ultratjada, amb gairebé 2.000 morts pels quals la vida a Gaza no deixava temps per lamentar i plorar .

Netanyahu proclamava la missió a Gaza per «complerta» amb total desvergonyiment i fredor, després de destruir la vida dels palestins de la franja. Palestina, des del seu nou estatus d’Estat observador a les Nacions Unides es preguntava si havia d’acudir a la justícia internacional per les massacres sofertes a Gaza després d’un estiu de dolor, sang i cendres. La Naqba segueix en present continu des de finals de 1947. Sembla que el dolor no mor mai a Palestina. El sionisme està entestat en això.

El resultat de les eleccions a la Knesset d’Israel de març de 2015 varen fer possible que el màxim responsable del desastre a Gaza a l’estiu de 2014 fossi reelegit Primer Ministre de l’Estat d’Israel amb el recolzament de la dreta religiosa. Netanyahu era premiat convertint-se en Primer Ministre de nou.

L’anomenada Intifada palestina dels ganivets, va començar al setembre de 2015, però ens cal recordar que la segona Intifada que es va iniciar al 2000 mai no ha acabat, com sempre ens recordava Edward W. Said. La resistència contra l’ocupació roman en la lluita incansable dels palestins per existir perquè segueixen amenaçats de desaparèixer, perquè el sionisme segueix perseguint els seus objectius a costa de la vida dels palestins. La Intifada dels ganivets és la conseqüència de l’ocupació sionista, de la colonització de les terres de Cisjordània, de la judaització incessant de Jerusalem. La lluita contra els tancs, contra els drons sionistes d’última generació, contra l’exèrcit modern i mortífer, és avui amb ganivets, com era ahir amb pedres contra vehicles blindats. Atacs de palestins contra l’ocupació que són uns atacs suïcides perquè la majoria dels atacants amb ganivets acaben assassinats per l’exèrcit israelià. Aquesta lluita sembla inútil contra el poder colonial d’Israel. Però la resistència palestina contra l’ocupació és essencial per a la seva existència. No obstant, només sembla obrir-se el camí del BDS, és a dir la campanya de Boicot, Desinversions, i Sancions envers Israel. Una nova forma de lluitar no violenta contra l’apartheid i l’ocupació que pateixen els palestins, i que en els últims anys ha agafat cada vegada més força i suport per part d’intel·lectuals de la talla de Luz Gómez, Judith Butler, Ilan Pappé, Noam Chomsky, Omar Barghuti, Bàssem an-Nabrís, John Berger, Shlomo Sand, entre molts d’altres. Una manera de fer visible internacionalment el sofriment dels palestins, i la constatació que Israel no és un Estat amb unes fronteres declarades, ni es pot considerar una autèntica democràcia, alhora que és responsable de l’ocupació de l’espai i el temps de la vida dels palestins.

Aquests darrers mesos també ens ha sorprès la cobertura de la notícia de la mort del polític israelià Simon Peres, el que fou director general de Defensa als anys 50, llur decisions sempre estaven dirigides cap a l’objectiu de fer desaparèixer als palestins i palestines, també fou Primer Ministre després de l’assassinat de Isaac Rabin, i va ser durant molts d’anys President d’Israel. Va rebre, també, el premi Nobel de la Pau juntament amb Rabin i Yasser Arafat després de la farsa dels Acords d’Oslo que no varen significar res més que la claudicació dels líders palestins amb el sionisme, i el beneplàcit d’Arafat per a que Israel continués amb l’ocupació i colonització de Palestina. En cap de les cobertures dels mitjans de comunicació s’ha parlat de la responsabilitat de Peres en els atacs al Líban a l’abril de 1996 en el poc temps que fou Primer Ministre. No han dit res de la seva responsabilitat amb la massacra a Qana durant 17 terribles i tràgics minuts al camp de refugiats palestins com explicava el gran periodista Robert Fisk.

Ni una paraula sobre Qana, només s’han escrit als obituaris paraules com «premi Nobel de la pau», «pacifista», «home de pau». Edward W. Said sempre va escriure, incansable, que Peres, en realitat, era un hipòcrita que feia creure que lluitava per la pau davant els poders europeus, però en la realitat seguia impulsant l’assassinat de palestins, i la colonització de Palestina. El govern de Peres va radicalitzar la repressió als palestins, i va convertir l’exèrcit israelià en un autèntic poder dintre de la societat. Com escriu Michel Warschawski, Peres va propiciar un autèntic «cop d’Estat militar» a Israel, a més de donar suport a l’auge del poder dels partits religiosos i ortodoxes d’Israel. Però de tot això ni una paraula als obituaris dedicats a aquest «home de pau». Així doncs, la imatge que ens dibuixen els mitjans de comunicació sobre Simon Peres no és més que una farsa que nega la seva autèntica història.

El sionisme va buscar des dels seus inicis l’establiment d’un Estat per als jueus del món. Una recerca de la solució a la qüestió jueva. Un intent de trobar una solució per al poble jueu i el seu sofriment al llarg de la història. Però aquesta suposada solució no va ser tal. És més, va ser una proposta que portada a la realitat va provocar un altre sofriment: el dels palestins. Allò, a més, que havia d’articular la resposta i la cicatriu a la tragèdia dels jueus, no va fer sinó convertir l’Estat d’Israel en agent del poder colonial i capitalista. Provocant la deshumanització dels palestins i que es converteixin en els grans oprimits de la nostra època moderna que s’esfilagarsa en el lliscar del temps.

Defensar Palestina és defensar una de les grans causes morals del nostre temps, i és una lluita per la democràcia i per la dignitat humana. Com diu el gran poeta an-Nabrís, «encara estem aprenent a ser humans». Perquè fins que no siguem capaços de mirar veritablement als ulls dels palestins, i aguantar la seva mirada de dolor, i fins que no comencem a lluitar contra les injustícies que pateixen, no podrem ser dignes de ser humans.

La nostra estimada i enyorada Rana, que ens va visitar fa uns anys per parlar-nos de la situació a Palestina, m’envia la seva dolça veu des de les terres de Betlem ocupades. Ens descriu el que sent, i el que veuen els seus ulls. Explica que cada vegada la situació va a pitjor, perquè segueix i es radicalitza la repressió. I ens cal afegir a tot això, ens recorda Rana, la incompetència i la corrupció de l’Autoritat Nacional Palestina. La seva veu és dolça, plena de vida, i de somnis que volen lluny, però també cau trista i desconhortada en una ràbia de novembre que sembla no tenir fi.

La farsa ho inunda tot en el conflicte per Palestina. Negar la història, negar el que vertaderament està passant, i acceptar la farsa de que Israel és una democràcia que ha florit enmig d’un mar violent àrab, no ens durà sinó cap a la tragèdia palestina.

Això fa que la realitat de Palestina s’enfonsi de nou en un trist novembre més, ple de dolor, ràbia, i tristesa en el cor, pel que segueixen recordant sota la pell i pel que segueixen patint cada dia.

Un altre novembre que cau trist a Palestina de 2016

Documents adjunts