Maurici Cuesta i Labèrnia*
La cosa ve de lluny. Ho dic simplement perquè les duríssimes imatges de repressió per part de l’Estat espanyol a Catalunya, aquests dies, són la seua escassa però dura resposta a un procés que ve de lluny, i que es podria afrontar d’una altra manera.
Com a historiador m’agrada mirar-me les coses amb perspectiva. A més, viure a Eivissa et permet també una visió més relaxada per la distància.
Des que no es va admetre el resultat d’un referèndum –legal i acceptat- sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el 2006, la cosa no ha fet més que créixer. Sintetitzem: recurs del PP a la reforma; campanya de recollida de firmes a escala estatal per part dels populars; rebaixa de ribot al Congrés dels Diputats i el Tribunal Constitucional; manifestació catalana en contra l’estiu del 2010; diades de l’11 de setembre que passen del marc més institucional als carrers; diades que han concentrat milers de voluntaris i centenars de milers d’assistents, amb un creixement imparable; cop de porta del president espanyol Rajoy al president català Mas sobre la petició d’aquest d’un concert econòmic, l’estiu del 2012; acostament entre grups parlamentaris, a partir d’aleshores; rebuig frontal del Congrés dels Diputats a la demanda de traspàs de la competència per convocar el referèndum al Parlament català, el 2014; acord al Parlament de Catalunya per una consulta sobre la permanència de Catalunya a l’Estat; proximitat d’interessos que això teixeix; consulta del 9N del 2014; convocatòria de noves eleccions al Parlament de Catalunya; roba bruta que treu l’aparell de l’Estat a través de policies i mitjans de comunicació afins; construcció de la candidatura de Junts pel Sí, fent possible que ERC i CiU s’acostin i que s’hi sumin entitats cíviques com Assemblea o Òmnium que no fan més que créixer en integrants; majoria absoluta de Junts pel Sí i la CUP al Parlament de Catalunya, el 2015.
Presidència d’un independentista declarat com Carles Puigdemont, el 2016; anunci de la creació d’un full de ruta per convocar un referèndum; anunci d’un full de ruta acordat que conduiria a la celebració d’un referèndum; demandes de negociació per part de la Generalitat i el Parlament; constants recursos presentats per PSC, Ciutadans i el PP al Tribunal Constitucional contra actuacions de governants catalans; actuacions en matèria exterior per explicar el procés català; el ressò d’aquestes actuacions; enquestes fiables que situaven en un 80% els catalans favorables a un referèndum; anunci del referèndum d’autodeterminació de Catalunya per a l’1-O; aprovació de les lleis del Referèndum i de Desconnexió; la mobilització popular de la Diada d’enguany i la sortida al carrer dels dies anteriors a la consulta; recerques constants de qüestions per denunciar i processar polítics catalans i institucions catalanes per part de fiscals i jutges espanyols; la gernació que va anar a votar l’1-O, sabent que les condicions no eren les idònies; el pacifisme que sempre ha mostrat el procés català; l’enorme distància entre aquesta postura i la dels cossos de seguretat de l’Estat, l’1-O.
A aquest fil hi podem sumar els efectes del 15M sobre la desafecció de molts ciutadans respecte dels governants, traduïda en demandes de més participació efectiva en política i de major transparència institucional. La denúncia dels casos de corrupció política apareguts en l’àmbit estatal. I, sobretot, l’eterna presència al govern del PP i de Rajoy, cecs i sords a tot el que pugui fer olor de condicionar la “sagrada” unitat d’Espanya i el compliment de la llei.
Atès tot això, és evident que els membres que donen suport al procés català no pararan fins a aconseguir la possibilitat de decidir el futur de Catalunya. Han demostrat un convenciment extrem en la darrera dècada.
Segueix sobtant, per tant, la postura del govern, de la cúpula judicial i policial espanyola. Ceguesa nua i crua. És la millor fàbrica d’independentistes i de partidaris de la consulta.
La participació i el resultat del referèndum de l’1-O han estat històrics. Una altra cosa és que els seus condicionants permetin una conducció directa i ràpida a una declaració d’independència.
Això formaria part d’un altre capítol. D’una sèrie que no s’ha acabat...
